El psicòleg nord-americà Howard Gardner, autor de la teoria de les intel·ligències múltiples, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull l’abril passat. Coincidint amb la seva vinguda a Barcelona, Gardner no va deixar escapar l’oportunitat de visitar, una vegada més, el Col·legi Montserrat, que reconeix com «el seu col·legi». I amb raó. La renovació pedagògica impulsada al centre, des dels anys noranta, és la prova fefaent que posar en acció la teoria de les intel·ligències múltiples no únicament és possible, sinó que ofereix resultats molt engrescadors.
L’ànima de la innovació pedagògica del Col·legi Montserrat de Barcelona és Montserrat del Pozo, superiora general de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. La seva «fama» ha traspassat fronteres i ha esdevingut un referent per al món educatiu català, espanyol i mundial. Explica que simplement es tracta de posar en pràctica la pedagogia de l’amor, que consisteix a estimar l’alumne. I aquest llegat es remunta, ni més ni menys, que al segle XIX de la mà dels fundadors de la congregació: sant Josep Manyanet i la serventa de Déu Maria Encarnació Colomina.
«Totes les metodologies que hem impulsat a partir de la teoria de les intel·ligències múltiples parteixen de la base que tot alumne és intel·ligent i que, per tant, és capaç de tirar endavant en els estudis», explica Del Pozo. I subratlla quins són els indicadors que permeten parlar d’èxit: «La reducció del fracàs escolar és un indicador evident, però l’èxit sobretot es constata amb les competències. Un alumne, per exemple, pot treure un 6 en matemàtiques però pot ser brillant en creativitat, emprenedoria, parlant en públic… La nota té un valor, però l’aprovat va molt més enllà amb les competències que adquireix l’alumne en cada matèria. Per a nosaltres la qualitat educativa és evangelització. Creiem que si realment volem evangelitzar, donar oportunitats a les persones, hem de donar qualitat educativa.»
Els canvi més significatiu respecte l’escola tradicional, és a criteri de Montserrat del Pozo, «que l’alumne és el centre. Això vol dir que el professor calla, deixa de parlar a l’aula i el que fa és guiar l’alumne. Malauradament, al professor li costa molt no ser el centre de l’aula i tendeix a confiar poc en l’alumne. És sorprenent veure com l’alumne comença a desenvolupar un seguit d’habilitats que mai no hauries pensat, perquè ho fa a partir dels seus propis interessos. Un altre canvi fonamental és el treball cooperatiu. En aquest sentit, nosaltres treballem amb grups de tres, seguint la teoria de l’aprenentatge cooperatiu dels germans Johnson.»
I té un record pels sants fundadors, del segle XIX: «Sant Josep Manyanet ens va ensenyar a educar el cor i la intel·ligència. Ens ha ajudat molt a descobrir la intel·ligència emocional o intrapersonal. Maria Encarnació Colomina no havia tingut estudis i per això volia que les monges estudiessin. Dels fundadors hem adquirit la pedagogia d’estimar l’alumne. De fet, la innovació més gran és estimar l’alumne, perquè és a partir de sentir-se estimat que pot créixer. L’alumne no és un recipient buit on vas abocant coneixement; al contrari, té molt a aportar. Per això, la complicitat entre mestre i alumne permet créixer junts.»
