Ja hem recorregut dos llargs decennis del segle XXI, i el progrés de la civilització no consisteix només en l’evolució de la ciència, la tècnica, la cultura o l’economia: la humanitat ha fet també un procés d’aprenentatge ètic en aquest caminar, com pot ser la superació de l’esclavitud, els avenços conquerits al voltant de la pena de mort i la tortura o el reconeixement de la dignitat de la persona humana.

D’acord amb això, podem dir que el segle XXI es configura com el segle de la dignitat humana. Aquesta meta requereix el reconeixement efectiu de tots els drets que són col·laterals, el primer d’ells i que és la base dels altres és el dret a la vida, que sorgeix de la dignitat intrínsica i igualtat inviolable de tot ésser humà, com així ho recull l’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Podem dir que el segle XXI es configura com el segle de la dignitat humana

En els darrers temps, la dignitat de la persona humana és objecte d’ingerències i atemptats per diverses lleis promulgades des dels estats. Certament, aquesta dignitat que contempla l’ésser humà des de l’inici de la vida fins a la mort natural ha estat històricament la que ha plantejat problemes ètics quan s’ha volgut legislar sobre ells. N’és un exemple, en aquests darrers temps, aquí al nostre país, l’aprovació de la “Llei Orgànica de l’Eutanàsia, 3/2021”, i la “Llei orgànica per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2010”, de 3 de març, de la salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Totes dues constitueixen els dos moments més importants de la vida, compartint un cert misteri i solemnitat.

Centrem-nos en aquesta darrera, ja que particularment els problemes ètics a l’inici de la vida han ocasionat actituds molt polaritzades amb dificultats per arribar a acords socials.

Vegem de manera sintètica què conté aquesta Llei:

• Dret a l’avortament en la salut pública. Els hospitals públics amb servei de Ginecologia i Obstetrícia hauran de comptar en la seva cartera de serveis amb professionals que realitzin avortaments a les dones que ho desitgin.
• No cal el consentiment dels pares. Per tant, s’elimina la necessitat del consentiment dels pares per a les menors de 16 i 18 anys.
• Eliminació dels dies de reflexió. Supressió de l’obligació del període de reflexió de la dona de tres dies previs a l’acte abortiu, com recull la Llei de 2010.
• La dona tria el procés abortiu. La dona, prèvies recomanacions mèdiques, decideix quin mètode abortiu desitja que se li apliqui.
• Altres claus que són recollides en aquesta Llei: la baixa menstrual, la rebaixa de l’IVA dels productes per a la menstruació i per als nadons, el part i la píndola anticonceptiva.

Els metges no podem ser neutrals enfront del debat que s’ha generat sobre aquesta nova Llei de l’avortament, perquè l’orientació i el consell sobre aquests temes són part de la nostra competència professional i estan subjectes al nostre compromís i al Codi ètic i Deontològic de la nostra professió.

Els metges no podem ser neutrals enfront del debat que s’ha generat sobre aquesta nova Llei de l’avortament

Només, i com a reflexió, vull portar a col·lació dos temes ètics que em sorgeixen de la lectura de la reforma de la Llei de la salut sexual i reproductiva i de la interrupció de l’embaràs del 2010, com a metge i com a persona creient:

1. La dignitat

Els coneixements científics actuals sobre el començament de la vida humana i les primeres fases del desenvolupament embrionari són fruit de tot allò que l’Embriologia, la Fisiologia i l’Anatomia, la Biologia molecular, la Genètica i la Immunologia han ofert a aquest coneixement científic. De tot això podem dir que l’ésser que resulta de la fecundació, encara que és summament dependent de l’organisme matern, és al mateix temps autònom, ja que és ell qui dirigeix el seu desenvolupament, el seu propi projecte. Es tracta d’un projecte que es construeix per ell mateix, o sigui, aquest embrió unicel·lular té en ell mateix el seu propi pilot i el seu propi full de ruta. És el que s’entén per “autonomia”.

Aquesta realitat ens fa reflexionar sobre el problema ètic de l’acte abortiu, ja que ve plantejat des de la conflictivitat de dos valors. L’”autonomia procreativa” de la dona i l’”autonomia inviolable de la vida del nou ésser”. Si tots dos valors es plantegen de forma absoluta, no existeix cap possibilitat d’una solució equilibrada.

Des que va aparèixer, lamentablement, la possibilitat de legislar sobre aquest tema tan sensible, aquesta conflictivitat només s’ha enquistat a causa de la permissivitat de molts estats, que, a través de la seva influència, converteixen en normal que avortar una nova vida sigui com eliminar un apèndix del cos.

Però la realitat és una altra de ben diferent. Mentre que aquest apèndix no té cap dignitat pròpia, l’infant, que ja viu, posseeix exactament la mateixa dignitat que qualsevol altre ésser humà. Un infant, malgrat que visqui en el si de la seva mare, ja és una realitat individual, amb la seva personalitat pròpia i única, encara que sigui una personalitat ínfima i indefensa, però que creix i es desenvolupa. A més ja forma part del món real i com a tal, juntament als altres homes i dones que hi viuen, ja forma part del projecte de la Humanitat i millora del món. Ningú no s’hauria d’atribuir el dret de privar-lo de participar en aquest projecte de Déu i en el futur de contribuir a la seva millora.

Un infant, malgrat que visqui en el si de la seva mare, ja és una realitat individual, amb la seva personalitat pròpia i única

Tornant a l’apèndix esmentat, aquest no té personalitat, ni cap dret al món i irromp en la biologia de les persones com un enemic que cal combatre i extirpar. La societat ha de seguir valorant de manera tan poc ètica aquesta “vida viva encara no nascuda”?

2. L’objecció de consciència

L’objecció de consciència és l’altre punt calent d’aquesta reflexió sobre la reforma de la Llei de l’Avortament, que s’aprovarà properament. Es considera com l’actitud d’abstenció enfront d’un deure jurídic, i que impulsada per imperatius morals, té per a la persona que s’hi acull el rang de suprema instància normativa. Dit d’una altra manera, la resistència que l’individu ofereix al compliment d’una norma quan aquesta entra en conflicte amb les seves pròpies conviccions.

És important subratllar que el que produeix la desobediència a la Llei és un judici de caràcter ètic, no valoracions subjectives, tendències, gustos, hàbits o desitjos. Es tracta, per tant, d’un conflicte entre un deure moral i un deure legal. El contrast entre totes dues normes porta el subjecte, en base a profundes conviccions ideològiques, a decantar-se pel deure moral i, a la vegada, a negar-se a acatar l’ordre del poder públic o legal, per estimar que entra en joc un aspecte irrenunciable a la persona humana, la seva identitat ideològica, reconeguda també en la Declaració dels Drets Humans del 1948 i en la nostra Constitució del 1978.

És important subratllar que el que produeix la desobediència a la Llei és un judici de caràcter ètic, no valoracions subjectives, tendències, gustos, hàbits o desitjos

En l’àmbit de les professions sanitàries són freqüents els conflictes entre consciència i llei. Això és degut, principalment, a dos factors. El primer: que el professional sanitari es troba, sovint, amb la presa de decisions que afecten a l’inici o al final de la vida humana. El segon: que entre els professionals sanitaris i la resta de persones que estan afectades per aquesta decisió pot haver-hi tensions i diferents punts de vista sobre les decisions a prendre.

En el món sanitari, el cas més clàssic d’objecció de consciència és el del metge que s’oposa a la realització de l’acte abortiu. És lògic que a aquest professional, format per protegir la salut i la vida, li puguin sorgir profunds problemes de consciència si se l’obliga a col·laborar en l’eliminació d’un nou ésser, com es recull en el Jurament Hipocràtic que realitza quan acaba la formació mèdica: «No donaré mai a ningú cap fàrmac mortal, encara que m’ho demani, ni prendré cap iniciativa d’aquest tipus; tampoc no donaré a cap dona un pessari avortiu. Al contrari, viuré i practicaré el meu art d’una manera pura i venerable» (Hipòcrates, circa any 500 aC). Per això en molts països la legislació ha previst per als metges la possibilitat d’acollir-se a l’objecció de consciència en el cas que hagi de realitzar un avortament, com recull la Sentència del Tribunal Constitucional 53/1985.

Els metges defensen, d’acord amb la seva convicció professional i deontològica, l’objecció de consciència pel que fa a l’avortament, com a dret propi que ha de ser garantit, per tant, han de ser les administracions les que garanteixin aquesta prestació i la incorporin a la cartera de prestacions del Sistema Nacional de Salut, com ha expressat el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM), recentment, segons aquest apartat en la reforma de la Llei de la interrumpció de l’embaràs, en un futur no gaire llunyà.

Aquestes són les reflexions d’una professional, «metgessa creient», pel que fa a aquesta reforma de l’esmentada Llei, que s’aprovarà properament. Si abandonem el respecte per la dignitat de la vida humana, i fem dependre el valor d’una vida que algú no la consideri valuosa o desitjada, ens convertirem en un determinat tipus de societat líquida sense conviccions morals profundes.

El dret a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris és l’última escletxa que li queda al “no-nat” i al “malalt incurable” de veure respectat el seu dret a la vida, perquè aquest dret no li és reconegut a la llei.

El dret a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris és l’última escletxa que li queda al “no-nat” i al “malalt incurable” de veure respectat el seu dret a la vida

Encara que sigui redundant, la negació del facultatiu de posar fi a la seva vida és l’última i única garantia que el seu dret a la vida sigui respectat.