El 18 de gener vinent tindrà lloc la dissetena edició dels Premis Gaudí, en què destaca la pel·lícula amb més nominacions, El 47, que recrea l’episodi del segrest de l’autobús 47 protagonitzat per Manolo Vital a Torre Baró l’any 1978. L’exitosa pel·lícula, dirigida per Marcel Barrena, ha servit per rememorar la lluita dels veïns d’un barri d’habitatges precaris de Barcelona per la seva dignitat personal i col·lectiva.

Amb tot, hi ha una faceta d’aquesta història que no té prou protagonisme a la pel·lícula, que només s’hi intueix, i és tot el testimoni silenciós dels capellans i de les monges que van arrelar les seves vides als barris obrers i a les perifèries urbanes, com molts altres cristians de base. Gent d’Església que va unir el seu destí al de tota aquesta immigració espanyola que va arribar buscant un futur millor.

A Catalunya, els cristians compromesos van ser determinants en el moviment antifranquista i en el naixement del moviment veïnal. Per això, és important reivindicar aquest testimoniatge d’Església als barris més populars, a les perifèries de les grans ciutats, que avui dia també viuen situacions molt precàries i on les comunitats cristianes continuen sent-hi presents.

Com recorda la periodista Montse Santolino en la publicació de Cristianisme i Justícia Tornar als barris, “el que van fer aquelles esglésies i comunitats de base continua sent avui tan necessari com abans: construir comunitat, organització i esperança. Construir i sostenir les capacitats i energies socials imprescindibles per resistir tots els embats”.

Per tant, reivindiquem la tasca feta però no per vantar-nos-en o per mostrar-nos cofois del camí fet, sinó com un esperó a prosseguir amb la missió. Dignificar les perifèries continua sent una urgència.