La febre groga o pesta amarilla afectà moltíssim Barcelona. Era l’estiu de l’any 1821. Va entrar a la ciutat a través d’un vaixell de comerç (i tràfic d’esclaus possiblement). El vaixell es deia El gran Turco. Les primeres víctimes foren una dotzena de mariners i mozos de cuerda que accediren al vaixell. La pesta es va estendre per la Barceloneta i la por es va escampar per la ciutat amb gran intensitat. Molts membres de la burgesia sortiren fora de la ciutat. Àdhuc alguns creien convenient que tots els habitants de la Barceloneta fossin trets de casa seva i traslladats en una vall totalment incomunicats. En no poder-se fer aital solució quimèrica es van enviar milers de soldats que tancaren el port i especialment el barri de la Barceloneta. És la mateixa Junta Municipal de Sanitat qui demana a les autoritats eclesiàstiques que es comencin les oracions (col·lectes) perquè s’acabi la pesta (11 d’agost del 1821). L’alcalde (Caietà de Dou) demana al governador eclesiàstic, Mn. Bernat Dòria, que es facin rogatives. El bisbe Pau Sitchar era fora de Barcelona, ja que fou vetat el seu ingrés pels francesos.
Les primeres rogatives consistiran a anar en processó a les tombes dels sants patrons de Barcelona (santa Eulàlia, santa Madrona, sant Ramon de Penyafort…). Es faran tres pocessons, en tres dies, que sortiran de la catedral (17- 23 de setembre del 1821). També a la catedral, durant una setmana, s’exposarà el Santíssim i, finalment, es demana que durant uns dies la Mare de Déu de la Mercè surti del santuari i que pels carrers de Barcelona sigui invocada pels fidels, a fi i efecte que s’acabi d’un cop l’epidèmia. Això es manava el 8 d’octubre, i el 25 de novembre hi ha una circular del governador de la Mitra que afirma que tots els rectors i superiors de cases de religiosos han de canviar la pregària anterior contra la pesta per la d’acció de gràcies perquè s’ha acabat l’epidèmia. Més encara: un dia després, el 26 de novembre del 1821, hi ha un decret que mana que se celebri al mateix santuari de la Mercè una missa i un Te Deum en acció de gràcies pel final de l’epidèmia.
També avui dia se’ns ha manat als sacerdots que preguem perquè s’acabi d’una vegada l’epidèmia. I així ho fem sincerament. Recordem aquelles paraules que Crist dirigia a la Samaritana (Jn 4, 23-24): «Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit. Per això els que l’adoren han de fer-ho en Esperit i Veritat.» Les formes externes poden (i potser han de) canviar, però mai no hem de variar l’autèntic nucli de l’oració sincer, de cor a cor (amb Déu i amb nosaltres) i en Veritat creient que Déu ho pot tot: és omnipotent i misericordiós infinitament.
