És el títol que podríem aplicar a qualsevol guerra del segle XXI. No hi ha res que sigui proporcionat, les possibilitats de fer mal i estendre’l són cada vegada més infinites. Ningú no sap quina és la solució a tants conflictes mentre els polítics defensen els seus propis interessos prou vegades tan lluny de la defensa dels drets i les necessitats del poble. Aleshores, quan les coses són així, és la gent, és el poble innocent el qui és massacrat. És possible —ho dic quan escric aquestes lletres— que hi hagi més de mil infants que, amb molts més morts i ferits, siguin les víctimes innocents més nombroses?

Estem contemplant unes guerres en directe, la retransmissió de conflictes bèl·lics que succeeixen al moment. No és una pel·lícula, ni una representació escènica. Són guerres reals, veient amb horror els qui maten i els qui moren. Inconcebible! És possible que l’odi generi tanta violència i l’obsessió pel poder sigui la causa de tanta destrucció? Per què es rebutja el diàleg, la negociació, l’obertura de corredors humanitaris? En una guerra, tots hi perdem!

Des del primer moment del conflicte entre Israel i Hamas, com al llarg de tantes altres guerres com la d’Ucraïna, ens hem unit així en la pregària: “En aquesta humanitat nostra, dividida per dissensions i discòrdies, vós inclineu les voluntats perquè siguem promptes a la reconciliació. El vostre Esperit mou el cor dels homes perquè els enemics tornin al diàleg, els adversaris es donin la mà i els pobles s’esforcin a fer camí els uns cap els altres. És també obra vostra que, amb voluntat de pau, les lluites es calmin fraternalment, l’odi sigui vençut per l’amor i que la venjança deixi pas al perdó.”