El conegut relat evangèlic de la dona adúltera fa que ens fixem en Jesús i en la seva mirada, una mirada que salva dirigida a una dona. Qualsevol actuació a favor d’un marginat —el cas d’ella ho era— significava una oposició declarada als qui ostentaven el poder religiós i la interpretació de la llei. Per això, per posar-se a favor dels exclosos de la societat, Jesús és acusat pels jutges de torn, implacables, amb les mans carregades de pedres per descarregar-les damunt la dona pecadora.
Ara és Jesús el qui s’atansa a la persona acusada d’adulteri. Serà bo que facem rodar l’escena entorn de la mirada: la dels qui l’acusen: saturada de ràbia, de rancor i d’intolerància; la de la dona: amarada pel dolor, el penediment i l’afront públic; la de Jesús: plena de proximitat, afecte, amor, tendresa i perdó. A Jesús li posen una trampa per veure si se’n surt, i li demanen: “I tu, què dius?” La pregunta és per poder-lo acusar. Jesús, que és un home lliure, calla perquè sap que el silenci pot més que tots els crits dels acusadors. Jesús no veu en ella una pecadora a qui condemnar, sinó una dona a qui estimar, perdonar i salvar.
Aquesta és la seva grandesa i hem de fer que també sigui la nostra. Només diu: “Aquell de vosaltres que no tengui pecat, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7). Estam davant l’afirmació més contundent que s’ha sentit contra de la pena de mort. Els acusadors, començant pels més vells, deixen les pedres que maten i, començant pels més vells, marxen. Amb la mirada i la paraula que salva, arriba el perdó: “Jo tampoc no et condemn —li diu Jesús—. Veste’n, i d’ara endavant no pequis més.” Quants avui necessiten descobrir que algú els estima!
