“Els nostres contemporanis —va dir sant Pau VI— fan més cas dels testimonis que dels mestres, i si fan cas dels mestres és perquè són testimonis” (cf. EN 41). Això vol dir que no podem gloriar-nos en els nostres mèrits i èxits personals, sinó només en la creu de nostre Senyor Jesucrist. En són signes la senzillesa evangèlica, la proximitat humana, l’amor que es fa entrega de la pròpia persona i que fa creïble el missatge que proposem. La mesura d’aquesta credibilitat és l’amor viscut a l’estil de Jesús, “tal com Ell ens ha estimat” (cf. Jn 15,12).

Hi ha una relació directa entre la donació d’un mateix per amor i la recuperació del qui rep el seu afecte. És la via de la caritat. Així ho veu la doctrina social de l’Església quan afirma que entre les virtuts en el seu conjunt, els valors socials i la caritat, hi ha un vincle que ha de ser reconegut, que és la caritat, i ha de ser reconsiderada com a criteri universal de tota l’ètica social. S’ha d’unir, doncs, la caritat amb la de la creu, com a expressió del màxim amor per part del qui dona la vida per aquells que estima. Jesús diu que no hi ha un amor més gran.

De la fe en l’amor de Déu se’n desprèn una nova visió del món i una nova manera d’apropar-se als altres, tant si és una sola persona com si és un poble sencer: una fe que canvia i renova la vida, inspirada per la pau que Crist ha deixat als seus deixebles. Per tot això, i per seguir la voluntat de Jesús, no ens desentenguem de la nostra responsabilitat de fer tot el possible per fer realitat el que la Paraula de Déu ens demana. Es tracta, doncs, d’una cosa fonamental, irrenunciable per a un cristià, el testimoni necessari de la credibilitat.