Som a Pasqua. Els cristians sabem que Crist ha ressuscitat, però fem una ullada al món i veiem que continua igual que ahir. Fins i tot pitjor, perquè han començat noves guerres, d’altres s’han intensificat, esclaten tensions latents…

I demà? A l’horitzó es perfilen amenaces de tota mena. És possible que acabin esdevenint reals? L’experiència ens diu que sí, que no hi ha res que ho impedeixi. I llavors ens demanem on queden els efectes de la mort i la resurrecció del Fill de Déu. Les conseqüències d’aquest fet decisiu de la història, no haurien de ser tangibles, indubtablement comprovables en el dia a dia de la humanitat? O és que potser tot allò que va passar fa vint segles ho hem de considerar una història bonica i prou? Si és així, quin sentit té aleshores continuar esforçant-se, lluitant i en darrer terme vivint?

Si guaitem el passat ens adonarem que la humanitat ha viscut situacions encara molt pitjors que l’actual, i tanmateix els nostres avantpassats van considerar que valia la pena refer-se i tirar endavant. Què els empenyia a perseverar si l’evidència diu que el mal tard o d’hora sempre torna? Només decideix seguir caminant qui creu que hi ha un lloc on arribar, encara que no el vegi. Sense aquest fi últim, el paisatge deixa de ser bonic, el camí és un absurd i el pelegrí s’abandona i deixa d’ajudar el company de camí.

La persona humana sempre ha cregut en una finalitat última. Per als cristians és la vida eterna en Déu, tot Ell Amor. El nostre fonament és la confiança que Jesús ha mort i ressuscitat per nosaltres, i que ho ha fet no com un deure sinó per amor. Només per amor als altres un es deixa clavar a la creu, i només per amor la mort no és la fi de tot. És aquesta fe la que ens permet avançar pel camí de la vida. Des d’aquesta esperança podem dir, ara sí, bona Pasqua a tothom!