Barcelona va acollir a l’octubre una trobada d’Esglésies-Hospitals de Campanya, en la qual van participar responsables de les diferents parròquies que integren aquesta xarxa que visibilitza l’Església samaritana i en sortida que vol el papa Francesc. Un dels participants va ser el P. Ángel García, president i fundador de Missatgers de la Pau, i gestor de l’església-hospital de campanya de Sant Anton a Madrid.

Com valora la feina de les Esglésies-Hospitals de Campanya?

Crec que és més necessari que mai mantenir obertes esglésies i canviar el model que tenim d’esglésies, de parròquies, perquè la societat és completament diferent. Ja no és una societat que s’aixeca els diumenges i va a missa a les 7.00 o a les 12.00, sinó que la societat que tenim és una societat completament diferent, sobretot a la ciutat. Mai no hi havia hagut tanta pobresa, com per exemple la pobresa infantil: que hi hagi dos milions i escaig de nens en pobresa, en alguns casos en pobresa extrema, és terrible. Aquesta és la realitat que hi ha i cal pal·liar-la. De vegades, l’única manera que tenim de pal·liar-la és tenir llocs on es puguin aixoplugar. És molt poc el que es demana: tenir un banc on asseure’s. Fa poc una persona em deia: “Què no donaria jo per asseure’m en un sofà davant del televisor!”

Sant Llorenç deia que el tresor de l’Església són els pobres, ens ho creiem?

Així ho deia, però em sembla que no ens ho creiem gaire. Quan li preguntes a un pare o a una mare què és el millor que hi ha a la casa, sempre et diu: el fill. Per a nosaltres, el millor que tenim són els pobres.

Vivim en una societat on augmenta l’aporofòbia?

No crec que visquem una situació així, estic segur que aquests episodis són excepcions. Qui fa això és gent que està malalta. El que cal fer és curar-los, apartar-los de la societat. El que és normal en la societat és que si trobem algú tirat al carrer truquem el 112 o el cuidem i li posem una jaqueta a sobre perquè no tingui fred. Crec que la nostra societat és rica en valors, on compartim el molt o el poc que tenim. Tota la resta, són excepcions.

Cal una teologia dels pobres?

Jo crec que són paraulotes, gairebé goso dir “maleïdes”. Com si els pobres necessitessin teologia! Els pobres, el que necessiten és menjar, beure, vestir-se, ser tractats amb dignitat… quan algú té gana, no li parlis de Déu. Primer alimenta’l, com deia la mare Teresa de Calcuta, i després parla-li de coses. Deixem-nos de teologies, de filosofies… el més important a la vida és viure, tenir algú a qui estimar i que t’estimi.

En una realitat tan dura en la qual es mou, com és que és tan optimista?

Tenim moltíssimes raons per les quals somriure, no per estar tristos i plorar, perquè trobem molta gent bona entre nosaltres, i no només «herois» com Teresa de Calcuta i Vicenç Ferrer, sinó també “Maries”, “Peps”, “Lluïsos”, “Genoveves”… quan trobes aquest tipus de persones, com no has de somriure si som un país on hi ha molta bondat. Aquí mateix, amb vostè, perquè quan em fa la pregunta me la fa somrient. És a dir, que hi ha bondat.