«El cristià que dona un tros de pa al qui passa fam realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix les causes que donen origen a la injustícia, lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual.» Són paraules de sant Agustí. La Pasqua de Jesús, superació definitiva de les pobreses i de la injustícia més radical, ens fa adonar que la fe cristiana no pot ser mai el descans fictici dels qui viuen tranquils sense amor. Tot al contrari: la fe cristiana ha de ser el fonament i el motor de la nostra entrega generosa als altres. La fe no és opi, ni narcòtic, ni una tarja per a ben morir, sinó estímul i forca per fer de la nostra terra una terra de germans, mentre peregrinem cap a la meta definitiva.
Pasqua significa «pas», canvi qualitatiu d’una situació de precarietat a una altra de plenitud. Ens anima molt escoltar que «cada fill de Déu és un vencedor del món», quan sabem que hem nascut d’Ell. Amb Crist ressuscitat és possible néixer a la confiança d’una nova primavera per a l’Església i per a la societat, i dir-ho precisament en un moment en el qual el futur es presenta amb tanta imprecisió degut a la pandèmia que encara s’està patint directament o en les seves conseqüències. A la pandèmia sanitària s’hi ajunta la pandèmia econòmica, la qual ens està exigint una nova visió de tot, coses i persones, treballades des de cada petit gest, ja que «cada gest compta» com ens està demanant l’Església a través de Càritas.
Aquest és un compromís seriós per a nosaltres, que hem rebut un encàrrec molt clar de Jesús en relació amb els pobres i les situacions de pobresa. Entre nosaltres, estem parlant, tanmateix de «noves pobreses» que, tal com es preveu en aquests moments de nova crisi econòmica, haurem d’afrontar amb coratge i amb l’adquisició de noves actituds solidàries que ens facin caminar vers unes mesures de més austeritat, que ja demanen per elles mateixes noves formes de compartir. Tot i que no va ser un èxit total en aquells inicis de l’Església degut a la manca de despreniment per part d’alguns, no podem deixar de tenir la primera comunitat cristiana com a referent indiscutible.
El que és important en aquests moments és la incorporació de valors ètics al progrés i al benestar de les societats modernes. És un fet que la pandèmia ha paralitzat un estil de vida accelerat i poc contemplatiu, per això hem de superar la mala consciència de la propietat estricta basada en un individualisme que no porta enlloc, i pensar que estem en el món senzillament per ser bons administradors que treballen sempre per unes relacions justes i a favor de la igualtat entre les persones i del bé comú.
