La història de la humanitat és una barreja de pau i de guerres, de benestar i de conflictes. Ja des del primer moment Caín conreava la terra i Abel pasturava els ramats, quan de sobte es va desencadenar una tempesta, que de fet ja s’anava covant en el cor de Caín. Aquest va sortir a camp obert, i va matar el seu germà. D’aleshores ençà, la humanitat assisteix impotent a una successió de violències que ensangonen la terra. La guerra és la pitjor d’aquestes violències, perquè no és puntual sinó continuada. No és cenyida, sinó il·limitada, ja que pretén la derrota de l’altre, és a dir, una massacre, més gran o més petita.

La dinàmica de la guerra és –i valgui la redundància– mortífera. La finalitat de la guerra és obligar l’altre a capitular, a reconèixer la seva derrota deposant les armes en mans dels vencedors. És, per tant, una humiliació, i per això sovint una guerra no s’acaba en un sol episodi. La part vençuda se sent humiliada i busca la revenja. La història de la humanitat és plena d’episodis bel·licosos en els quals es pretén esmenar una derrota precedent amb un nou bany de sang. Aquest és, per exemple, el cas de la I i II Guerra Mundials: Alemanya va caure en el miratge del nazisme i es va rearmar després d’un armistici ignominiós, amb la conseqüència tràgica d’una segona guerra que va deixar més de setanta milions de morts. La guerra és una espiral que no té aturador. Arriba quan s’imposen els falcons, els qui volen el conflicte, que semblen tenir més raó que els qui el rebutgen i proposen la via de la negociació.

La història de la humanitat és plena d’episodis bel·licosos en els quals es pretén esmenar una derrota precedent amb un nou bany de sang

Aquesta és, però, la via que Jesús es fa seva en la paràbola de la torre i la guerra (vegeu Lluc 14,28-32). Una torre no es pot construir si primerament no se’n calculen les despeses i no es miren els recursos de què hom disposa. Un cas semblant és el del rei que s’embranca a fer la guerra a un altre rei. Surt amb el seu exèrcit i llavors s’adona que compta amb deu mil homes per lluitar mentre que l’altre rei el dobla en efectius. Llavors el rei detura la marxa del seu exèrcit i «s’asseu» per tal de decidir. S’imposa la reflexió.

El rei es pregunta si pot continuar la campanya quan l’adversari té vint mil homes, el doble d’ell. Què farà? Emprarà l’argument del valor i del coratge, de l’èpica, l’argument insensat segons el qual cada home dels seus en val per dos, i que, per tant, encara que en tingui només deu mil, iguala els vint-mil de l’adversari? O bé farà servir l’argument de l’astúcia, dient-se que ell, amb una estratagema, pot anorrear un exèrcit que el dobla en quantitat? O bé es decantarà per l’únic raonament encertat, és a dir, el que diu que cal negociar? El rei de la paràbola tria aquest darrera posició i decideix enviar «una ambaixada de pau» a l’altre rei quan aquest encara és lluny i els ànims no estan encesos.

Jesús proposa la solució de la pau i no l’inici d’una guerra. I és que la negociació no és una capitulació, sinó el capgirament de la lògica de l’agressió i del conflicte. D’altra banda, com va afirmar sant Joan Pau II, la guerra és la mare de totes les pobreses: humanes, materials, ecològiques, espirituals. La guerra d’Ucraïna, promoguda per la Federació Russa i alimentada pels països occidentals, és un exemple esgarrifós d’aquests quatre pobreses.

La guerra d’Ucraïna, promoguda per la Federació Russa i alimentada pels països occidentals, és un exemple esgarrifós d’aquests quatre pobreses

Deixant de banda, els disset mil morts que hi hagué entre els anys 2014-2022 al Donbass, el nombre de víctimes mortals entre el 24 de febrer de 2022 i ara mateix s’enfila a vora 300.000 soldats (entre russos i ucraïnesos) i 7.000 civils ucraïnesos, a més d’uns 6.000 infants ucraïnesos deportats a Rússia. Són dades de la prestigiosa revista Foreign Policy.

Una autèntica follia! A més, és desconegut el nombre de ferits, dels qui han perdut un membre del seu cos, dels qui quedaran malament per sempre, dels qui han mort perquè patien una malaltia crònica greu i no han pogut ser tractats per falta de medicaments.

Des del punt de vista material, n’hi ha prou de recordar les fotografies de la destrucció total de nuclis urbans com Mariúpol o Bakhmut, amb persones, sobretot ancianes, vivint en soterranis, sense llum, passant fred i privats de menjar, aigua i medicines. Ucraïna s’ha convertit, en les zones de combat, en un autèntic camp de runes, encara habitades per la pobra gent que no vol deixar la terra on han viscut des de sempre. Altres han fugit, i milions d’ucraïnesos han abandonat casa seva, i han arribat com a pròfugs a la resta d’Europa i a Amèrica, o bé s’han desplaçat en altres indrets més segurs de l’interior del país.

Ucraïna s’ha convertit, en les zones de combat, en un autèntic camp de runes, encara habitades per la pobra gent que no vol deixar la terra on han viscut des de sempre

Des del punt de vista ecològic, els camps de mines han substituït els camps de blat i girasols. La terra ha estat ferida per l’impacte de milers de míssils, drons, canonades i bombardeigs aeris, que han destrossat camps i rius i que han convertit la plana ucraïnesa en un cementiri de persones humanes i de ferralla. El perill de deflagració ha estat greu, sobretot a Zaporizhia, la tercera planta nuclear més gran del món, i el risc d’ús d’armament nuclear encara és damunt la taula.

Des del punt de vista espiritual, la idea del «món rus» o de la «Gran Rússia», com a defensora dels valors tradicionals contra els anomenats valors occidentals, fortament promoguda pel lideratge polític (Putin) i les jerarquies ortodoxes (patriarca Ciril), ha entrat en crisi absoluta a causa de la guerra. La fraternitat espiritual, d’arrels històriques i culturals, entre russos i ucraïnesos s’ha esmicolat. L’Església Ortodoxa a Ucraïna que estava en comunió amb el patriarcat de Moscou, la majoritària, ha congelat les relacions amb aquest, davant la seva presa de posició del tot favorable a la guerra. El conflicte sagnant ha provocat un trencament molt dolorós i ha sembrat d’odi els cors, d’una banda i de l’altra, tots ells creients en el mateix Déu i units per la confessió de la fe ortodoxa.

El conflicte sagnant ha provocat un trencament molt dolorós i ha sembrat d’odi els cors, d’una banda i de l’altra, tots ells creients en el mateix Déu i units per la confessió de la fe ortodoxa

A les quatre pobreses esmentades, cal afegir-hi les repercussions nefastes de la guerra en tota Europa i en el món. Tot just sortits més o menys de la pandèmia, apareix una vegada més en la història el segon genet de l’Apocalipsi, muntat damunt un cavall roig, el color de la sang, que ha rebut el poder «d’arrencar la pau de la terra i fer que els homes es matessin els uns als altres» (6,4). Mentre a Ucraïna s’escampava la devastació humana i material, a la resta d’Europa les economies domèstiques començaven a flaquejar, amb els preus dels productes de primera necessitat doblats. Ucraïna era en bona part el graner d’Europa, i la guerra ha colpit moltes famílies dels països europeus. Tot s’ha encarit.

Europa s’ha debilitat, tant a Orient (per la guerra) com a Occident (pels efectes de la guerra). Mentrestant, en nom de la geoestratègia, els Estats Units i la Xina s’enfortien.

Europa s’ha debilitat, tant a Orient (per la guerra) com a Occident (pels efectes de la guerra). Mentrestant, en nom de la geoestratègia, els Estats Units i la Xina s’enfortien.

Ens podem preguntar per a què ha servit i serveix una guerra que és font de destrucció sistemàtica de persones i de béns. Què s’hi surt guanyant? L’any 1795 Immanuel Kant va escriure un opuscle, «Sobre la pau perpètua», on proposava la idea d’una pau universal a partir de la naturalesa mateixa d’una ciutadania cosmopolita, que privilegiava la condició humana per damunt de la condició nacional. Calia, doncs, excloure l’afirmació irreductible de la pròpia nació amb la qual es comença una guerra. Com ja havia dit Montesquieu, «soc home abans de ser francès». Ara bé, l’ètica de les benaurances i del Sermó de la muntanya, és una ètica igualment universal, que va més enllà del judaisme i que inclou una benaurança sobre la pau: «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mateu 5,9).

Si partim, com Jesús, d’un Déu, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mateu 5,45), aleshores ser fill d’aquest Déu passa per acceptar la condició universal de l’ésser humà. La pau és l’element propi de la condició humana. I la guerra és un incident tràgic que trenca la naturalesa humana en la seva radicalitat, tal com Déu l’ha pensada i la desitja. La pau és l’única proposta adequada a la vocació de la persona tal com ha sortit de les mans del Creador, del Déu que és Pare de tots. La guerra no serveix de res. Mai no és una victòria, sinó una derrota col·lectiva, com s’està veient a Ucraïna.

I la guerra és un incident tràgic que trenca la naturalesa humana en la seva radicalitat, tal com Déu l’ha pensada i la desitja

Fa vint anys, amb motiu de la segona guerra d’Iraq, hi hagué a Barcelona manifestacions multitudinàries a favor de la pau. Ara, la guerra d’Ucraïna congrega moltes menys persones que es concentrin per exigir un alto al foc, com es va posar en evidència el 25 de febrer a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Cert que ha canviat la capacitat de reacció pública de la societat, i el grau d’implicació de moltes persones en les grans qüestions. Tanmateix, el compromís a favor de la pau no pot disminuir, perquè aleshores no construiríem una societat fonamentada en l’Evangeli, que és en darrer terme el nostre objectiu. Treballar per la pau no equival a practicar un pacifisme tou i de tons ideològics.

El compromís a favor de la pau no pot disminuir, perquè aleshores no construiríem una societat fonamentada en l’Evangeli, que és en darrer terme el nostre objectiu

La pau no és una causa al costat d’altres. La pau és el somni de Déu per a una humanitat lliure de la fal·làcia de la violència i del conflicte. Voler un món en pau, sense guerres, és allò que sorgeix del missatge angèlic que canten els estols celestials quan neix el Messies: «Pau a la terra als homes, que ell estima» (Lluc 2,14). Sí, Déu estima la humanitat sencera i per això el càntic que s’estén per tota la terra porta el nom únic de PAU.