Tant que parlem del diàleg, és bo anar a un referent privilegiat, Jesús. La conversa que té amb una dona samaritana és impressionant per la pedagogia que desfà prejudicis religiosos i supera barreres socials i ètniques. Tot un exemple d’acollida, de comprensió, de diàleg pacient i de proposta diàfana. Ens trobem davant d’un model excepcional en l’art del tracte humà pel qual se’ns fa veure que no podem dir mai la darrera paraula sobre algú sense haver dialogat personalment amb ell. Jesús sap les mínimes regles d’honradesa i sinceritat. Així, ens fa veure el tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des de l’amic fins a l’enemic, des de l’incondicional fins al més catalogat.
Portant-ho al terreny religiós, posar Déu enmig d’una conversa normal és una prova de bona pedagogia; primer cal escoltar i saber-se situar amb dignitat davant de l’altre. Comencem per voler ser persones de diàleg fàcil i normal. Amb això, Jesús vol desvetllar la possibilitat de la relació amb Déu. Tot i que no li serà fàcil, tindrà prou enginy per reconduir pausadament un procés que anirà en augment i passarà de l’estranyesa a l’admiració, per acabar amb l’adhesió creient i l’anunci missioner. Un cas excepcional i paradigmàtic per aprendre des del diàleg un estil d’iniciació cristiana.
Quan les persones i els pobles cauen en el raquitisme de les seves baralles, i s’aferren a les seves fixacions ideològiques, degeneren en la desconfiança i resulta impossible el diàleg. Necessitem aquesta pedagogia per al diàleg dins les nostres institucions socials, polítiques, laborals, educatives, eclesials i familiars. Jesús és el referent. Tot canvia quan algú ens arriba al cor.
