Ho llegim a l’Evangeli: “Des del migdia fins a mitja tarda s’estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: “Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?” que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (Mt 27,45-46). Paraules dites en arameu, l’expressió més íntima apresa en la infantesa i ara dita en l’extrem de la confiança, encara que sigui per pronunciar el crit més amarg de la vida, en la sensació d’abandó del darrer moment. Paraules que són una pregària plena d’humanitat i de solitud, la prova d’una encarnació duta a l’extrem més radical.

En el seu rerefons hi ha el “per què?” més radical de la història, per al qual els homes i les dones de tots els temps han cercat amb deler una resposta. Pregunta plena de misteri que segueix i seguirà plantejada sempre. El problema del mal té la resposta en la injustícia de la creu de Jesús, quan també diem “per què?”. M’arrabassa el cor contemplar el mal dels innocents i de tanta gent per a la qual el Via Crucis de cada dia és una perenne incomoditat per culpa dels qui carreguen injustament qualsevol creu als altres. Només Jesús ens ajuda a portar-la.

Però, sobretot, en els malalts i en els qui més pateixen he après la vivència d’una força extraordinària. Mai no he sentit un crit amarg d’abandó ni detectat un gest de rebel·lió. En ells he vist el Crist crucificat que estima i em diu: “Tot això, per a tu!” És la revelació de l’autèntica pobresa de les benaurances en persones senzilles, pares i mares de família i joves que, en el moment de la mort, s’han manifestat com la màxima expressió de l’amor de Déu amb una saviesa que ve de dalt, com la de Jesús a la Creu que ho confia tot a l’amor del Pare.