Avui, de manera explícita o silenciosa, se’ns presenten moltes ocasions per respondre a interrogants com “qui som?”, “d’on venim?” i “quin és el nostre destí?”. El seguidor de Jesús sap en qui i on ha de situar la resposta perquè sap que l’esperança, la fe i la caritat constitueixen el fons comú de la seva espiritualitat. Quan diem fe, diem confiança; quan diem confiança, diem esperança; quan diem confiança, també diem amor i caritat. Confiar en Déu serà, sobretot, sentir-se estimat per Ell.
Quan nosaltres tractem de respondre, experimentem l’exigència del testimoni, com ho ha fet Jesús. Sant Agustí ens anima a fer-ho quan diu: “Tot el que expliqueu, feu-ho de manera que el qui us escolti cregui; tot escoltant, esperi; i estimi tot esperant.” Serà important, en qualsevol situació, la recuperació de l’esperança com a eix entre la fe i la caritat. Per això, se’ns anima a donar resposta: “Reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que teniu” (1Pe 3,15).
L’esperança que hem rebut com a do ha de posar arrels en la situació històrica i cultural que vivim, i ho ha de fer en aquells àmbits on es troba més afectada pel desànim. Patim un clima d’inseguretat marcat per la desconfiança i abunda un cotitzat profetisme de calamitats. Fins i tot en grups compromesos, s’observa un cert cansament, fruit d’una sensació fatalista i de resignació. Enfront d’aquesta complexa realitat, els cristians hem d’afirmar que la resposta la té l’esperança, la que “no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rm 5,5).
