Del 5 al 7 de juliol se celebra a La Salle Campus Barcelona la vuitena edició del PuntBCN, una proposta cultural impulsada per Comunió i Alliberament que aposta per tractar a l’espai públic aquells temes que més ens afectes, per tal de debatre’ls i afrontar-los des de diferents perspectives. Enguany el lema escollit és Digue’m que vols viure. Lluís Bou és el president del PuntBCN.
Digue’m que vols viure. Què vol significar aquest lema tan ampli i tan concret alhora?
No són pocs els símptomes de cansament que percebem en les nostres societats. En els àmbits més quotidians, com la feina, les relacions, l’afecte, l’estudi, o fins i tot la responsabilitat social, constatem també com sucumbim al desànim, a l’abaltiment, a l’evitació. El pes de les circumstàncies ens empeny de vegades a anestesiar-nos. I fins i tot quan emergeixen les preguntes “com es pot viure aquesta circumstància?, quin sentit té?, per què m’ha tocat a mi?”, sovint ens quedem desconcertats perquè no sabem donar-los una resposta convincent o pensem que no en tenen.
L’augment de suïcidis, les polítiques al servei d’una ideologia i no de la persona humana, els esdeveniments geopolítics, arreu sembla que preval la mort per sobre la vida, la destrucció sobre la construcció. “Digue’m que vols viure!” De quina experiència de positivitat pot néixer una exhortació com aquesta?
El cardenal Pizzaballa, patriarca de Jerusalem, dins de la gravíssima situació que s’ha desencadenat a Israel i Palestina, ens comunica la certesa que l’home mai no és abandonat a si mateix, a la seva sort. Amb una manera de fer que desafia tota altra lògica, amb una esperança irreductible, no ha descartat la possibilitat de lliurar-se a canvi de l’alliberament dels ostatges israelians per posar fi al conflicte. “On és l’home? Què hem fet amb la nostra humanitat? Què hem fet amb la nostra vocació, el respecte als drets de la persona i el creixement de la persona?”, es pregunta Pizzaballa. Aquests interrogants ofereixen la possibilitat d’un camí que tots podem recórrer.
Els diferents ponents, quins testimonis i reflexions traslladaran als participants?
En aquesta 8a edició de PuntBCN, davant els reptes i dificultats que comentem, volem abordar les qüestions que més ens importen dels diferents àmbits on ens trobem. Així, per exemple, davant d’una situació estructural d’emergència educativa, ens preguntem qui està disposat a seguir educant. I és per això que hem convidat Jorge Larrosa, professor titular de Filosofia de l’educació a la UB. O atenent a la crisi de significat que travessem en l’àmbit laboral, volem dialogar amb Daniel Jordà i amb Chema Colmenárez perquè ens mostrin com s’ho fan, perquè la vida i la feina no siguin incompatibles. En Daniel és un forner que gaudeix la seva vocació, a la qual es lliura amb entusiasme i creativitat, i en Chema és un metge veneçolà que aprofita els períodes vocacionals per visitar els malalts de les poblacions desateses. També volem aprofundir sobre quines són les característiques més originals de la feminitat. Així com tractar els desafiaments que està portant la Intel·ligència Artificial amb el Dr. Ricardo Mejía, professor universitari, acadèmic i especialista en fenomenologia de les neurociències cognitives. O, entre d’altres, també comptarem amb la presència d’Alfonso Brezmes, dels poemes de qui despunta una humanitat que recorden al lema del PuntBCN. El poemari Sed desprèn un desig profund de viure amb positivitat, que expressa de manera preciosa per sobre de les turbulències.
I amb el testimoni del P. Gabriel Romanelli, rector de l’església de la Sagrada Família a Gaza, volem entrar en el contingut del tema d’aquesta edició: la vida com a vocació. El fundador de Comunió i Alliberament, Luigi Giussani, recordava que “la vida és la trama de circumstàncies que t’envolten, et toquen, te provoquen (‘provoquen’: aquí hi ha l’arrel de la paraula cristiana més bonica sobre la vida: ‘vocació’)”. Per a ell, viure la vida com a vocació significa caminar “abraçant totes les circumstàncies a través de les quals el destí et fa passar”. O com ens recordava Benet XVI, parlant de Giussani, “cada cosa, cada relació, cada alegria, així com també cada dificultat, troba la seva raó última en el fet que és ocasió per a la relació con l’Infinit, la veu de Déu que contínuament ens crida i ens convida a elevar la mirada, a descobrir en l’adhesió a ell la realització plena de la nostra humanitat”.
Quina és la importància d’espais de reflexió i diàleg com el PuntBCN, que ja arriba a la vuitena edició?
A la primera edició que vam celebrar, vam recuperar unes paraules del papa Francesc en rebre el Premi Internacional Carlemany pel seu compromís a favor de la pau, de la comprensió i la misericòrdia. Es preguntava: “Què t’ha succeït, Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? Què t’ha passat, Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics i escriptors? Què t’ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que foren capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels germans?” A PuntBCN esperem construir espais de veritable experiència de trobada on es pugui recuperar el desig de vida, l’anhel de viure intensament qualsevol circumstància, per banal i simple que pugui semblar. Fins i tot en els mars de vegades confusos de la nostra cultura, és possible trobar insospitats centelleigs d’autèntica humanitat. És per això que treballem per secundar-los i ens llancem al diàleg amb qui segueix cridant i desitjant.
La violència que genera la pretensió hegemònica pren moltes formes: hegemonia d’una certa manera de fer política, l’hegemonia de l’opinió pública i de la informació interessada i dirigida, l’hegemonia econòmica, l’hegemonia ideològica. Però el resultat és sempre el mateix, el menyspreu. L’altre, el diferent, qui no fa part del “nosaltres”, fa nosa. Molesta perquè és un obstacle per assolir la ciutat desitjada. Cadascú reivindica la pròpia percepció, i es viu la violència de la imposició. A les antípodes de la cultura de la trobada, la de l’encontre violent.
Què es pot fer? Quina és la nostra responsabilitat? La nostra no pot ser l’enèsima proposta d’una reivindicació partidista. En lloc d’oferir una resposta adequada, ens convertiríem en part del problema. No es tracta de decidir quina ciutat volem. El problema és previ: com podem conviure. És necessària una alternativa nova i pertinent que defugi la lògica estructuralista dels blocs. Per tant, en un context generalitzat de crisi, no podem seguir elaborant interpretacions. És necessari treballar per neutralitzar la confusió. Construir. Hem de generar espais de trobada per afrontar els problemes d’avui. A PuntBCN volem construir aquests espais de gratuïtat, per tal d’oferir una alternativa cultural necessària per afrontar els reptes de la convivència. Qui s’atreveix a reivindicar un diàleg desarmat, per tal de construir amb l’altre? Potser aquesta és la força de la nostra proposta: oferir i comunicar una relació d’amistat que permeti de viure quotidianament els reptes del nostre temps. Un lloc on és possible gaudir la relació bella i desarmada.
En un món tan convuls, com ser testimonis d’esperança?
Aquesta és una qüestió important, que no podem abordar només des de la teoria. El papa Francesc insisteix que trobem els llenguatges adequats perquè l’Evangeli pugui arribar als homes i dones del nostre temps. A Castedat, el seu darrer llibre publicat en castellà, Erik Varden manté que cal que establim ponts que permetin la trobada, i afirma que els cristians hem d’expressar la fe “en un llenguatge comprensible per a qui li manca informació sobre el contingut formal del dogma”. Les paraules no aconsegueixen fer realitat les bones intencions. Per creure un testimoni cal que hi puguem confiar i que el missatge sigui creïble. No podem enganyar ningú: la força de persuasió del nostre testimoniatge no és en allò que diem, sinó en la manera com vivim. És així com podem apel·lar a l’experiència universal i que pugui ser llegida des de la revelació cristiana.
Aleshores, cal que ens preguntem, en primera instància, nosaltres, els cristians, quina experiència fem d’haver trobat una presència que il·lumini la nostra quotidianitat, i que ens permeti d’afrontar totes les circumstàncies. Hi creiem, en la bellesa vencedora de la nostra fe? Si reduïm l’experiència cristiana només a valors que han de ser observats, encara que bons i justos, a qui poden interessar quan travessem moments dramàtics de fragilitat, mort o malaltia? El nihilisme és a l’aguait, i més en les nostres societats occidentals, perquè atempta contra el desig d’esperar, de construir, de viure, d’arriscar.
No és possible superar aquest nihilisme cultural sense una presència que desafiï les categories amb què operem habitualment, una vegada i una altra, a cada instant. I això només és possible si som atrets per una presència, per alguna cosa que és davant nostre, amb una força persuasiva que fa callar la veu anodina del cansament, de la negativitat, o de la repetitiva lletania de les nostres mesures. Tornar a estar oberts a la sorpresa de l’instant, a la meravella del viure, només és possible si germina la llavor de l’esperança, de la resurrecció del desig. Tornem a néixer a la trobada amb algú en qui identifiquem un desig com el nostre. Només podem renéixer quan irromp en l’experiència un factor que trastoca la manera habitual amb què vivim la relació amb la realitat.
El problema, però, és que ningú no és aliè a la fragilitat que es deriva de la pobresa dels vincles, i sovint vivim dominats per la necessitat de ser afirmats, passant de la confusió a la irritació o de la tristesa a la contrarietat, immersos en un mena de bloqueig que ens incapacita per viure les responsabilitats quotidianes. Per tant, cal preguntar-se com podem recuperar el vigor per afrontar amb positivitat la realitat que ens toca viure. Què ens pot canviar la mirada? Què dona pes i significat al nostre jo? Per mirar i afrontar el món, despertem i som alliberats gràcies a la relació amb un altre. Tornem a néixer en una trobada, com la del nen amb la mare o la de l’adult amb la persona estimada. Una trobada plenament humana, que ens introdueix en una perspectiva de bellesa, en un desig de plenitud i en una urgència de veritat i de justícia inconcebibles quan s’està sol.
