Ara que diuen que estic jubilat és quan més hores he de passar a l’escriptori. El desembre passat es va estrenar a Burgos un meu oratori en tres actes, Piedras Vivas, en el VIII centenari de la catedral d’aquella noble ciutat castellana.
He escrit també la Missa del Centenari de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat i del Regne de València, propi i ordinari, i que ha quedat per estrenar. I, a més del treball continu en favor de la capella musical, plouen goigs, himnes, caramelles i… sardanes.
No m’havia passat mai que hagués de treballar simultàniament en tres sardanes: Amunt i Crits, per a l’homònima colla sardanista terrassenca; Vallfogona del Rector, per al quart centenari del famós Rector de Vallfogona, i la Sardana de la Pau, dedicada al Pontífex romà i al gran pelegrinatge català (Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Obra del Ballet Popular… tothom ho sap, se’n parla molt!) que farà cap a Roma a primeries del proper mes d’octubre. Ara que estic “ jubilat”, i a punt de complir els 80 anys, és quan més hores passo a l’estudi, i també, gràcies a Déu, més hores al servei de l’Altar.
Escriure la Sardana de la Pau és, sens dubte, una responsabilitat que fa respecte. Hi poso els cinc sentits, com els hi poso sempre, en qualsevol composició, tant si es tracta d’un oratori com d’uns goigs. A part que la cobla va ser la meva primera palestra instrumental des dels anys de la més tendra joventut, la seva sonoritat sempre m’ha fascinat, sense haver d’afegir-hi altres raons de tipus sentimental o nostàlgic.
Sempre que tinc ocasió d’escriure una sardana, sento un goig quasi jovenívol. La sardana –música i dansa- és per a mi la imatge més frescal de la salut d’un poble “que estima i avança donant-se les mans”. Una dimensió, per a mi, també religiosa: la sardana, desvinculada de les arrels cristianes de Catalunya, em costaria d’entendre. La sardana és la dansa ritual d’un poble, emanació de l’antic contrapàs llarg nascut a l’església. La sardana és el nostre estendard i, essent única al món, per això mateix és universal.
Com serà la sardana de la Pau? Ja s’ha dit i escrit: gregorià, virolai, himne nacional… tot hi surt, a més del que hi pugui posar jo per tal de lligar-ho tot. Espero que sigui un bell pom de flors que Catalunya, a través meu, pugui ofrenar al Sant Pare, a l’Església i al món sencer, una pregària i un desig, identitari també del nostre tarannà: Pau, Pau, i sempre Pau.
