Als països occidentals ha anat augmentant el nombre de persones que viuen soles, sense un nucli familiar estable o un grup de convivència permanent. Entre altres factors, han influït en aquest fenomen el desig creixent de llibertat i d’independència personal, la voluntat d’emancipació individual i la renúncia a establir vincles personals definitius. Aquestes actituds, amb les seves llums i ombres, semblen ja formar part de l’estil de vida habitual en molts països.

Aquesta tendència ha portat sovint a l’aïllament i ha fet créixer la sensació de soledat i la falta de veritable afecte humà. No es tracta de la soledat fomentada per la tradició espiritual cristiana, que ben orientada resulta molt útil i positiva per a l’equilibri personal i per a la maduració humana, sinó del tancament en si mateix que allunya de la relació interpersonal.

Amb la difusió generalitzada de les xarxes socials, les relacions humanes han canviat i de vegades es limiten a la interacció virtual. El nombre de contactes ha crescut numèricament, però ha disminuït la intensitat de l’intercanvi. La soledat no es resol amb un gran nombre de contactes al mòbil, sinó amb lligams reals i profunds amb persones concretes.

Alguns estudis recents assenyalen que la soledat arriba a provocar conseqüències psicosomàtiques i augmenta el risc de mort prematura. Probablement la soledat té relació també amb el nombre de suïcidis, que en els darrers anys ha augmentat significativament entre els adolescents i els joves.

Les persones humanes som éssers socials, i necessitem relacionar-nos amb els altres per desenvolupar la pròpia personalitat i per tenir una existència satisfactòria. Avui més que mai, cal fomentar la proximitat real entre les persones, l’afecte, la solidaritat i l’atenció recíproca. Els cristians podem fer una aportació essencial en aquest àmbit, si som capaços de posar en pràctica el missatge fortament comunitari que ve de l’evangeli, i tenim com a actitud fonamental l’amor dels uns pels altres que demana Jesús.