Que incòmode que és moure’s en la línia fina dels llindars i, per tant, que difícil que és esdevenir “Església en sortida” en expressió del papa Francesc. “Ser Església” significa acceptar la tibantor de la juntura; acceptar l’embat de la realitat social i cultural de cada context, de la diferència. Ser cristià és viure constantment la tensió i el conflicte tant amb l’interior com amb l’exterior.

Fem una ullada als mitjans, i és innegable que els portaveus de l’Església denuncien un cop i un altre —valents— allò que trenca la juntura entre Déu i l’ésser humà: tant la injustícia, la guerra, la pobresa, la corrupció… com les nostres debilitats interiors. Googlegeu i ho veureu.

Ara bé, el repte és doble perquè la tensió és doble. No només es tracta d’assenyalar el mal que ens allunya de Déu i ens fa infeliços, sinó que a més es tracta de testimoniar, de ser coherents i d’esdevenir frontissa —signe de l’amor de Déu— amb la nostra manera de viure. I que precària que és la juntura; que febles són les puntades i com belluguen a la primera estrebada!

Com a cristians, la nostra vida està cridada a experimentar la tensió des de la pau: una tasca difícil sense l’exercici espiritual; sense l’ajut de l’Esperit. Estimar aquesta tensió és acceptar la diferència, l’altre com a altre i la conjuntura d’esdevenir sal de la terra i llum en el món malgrat tot.