A punt de clausurar el Sínode de la sinodalitat serà necessari tenir clar com ha de ser la recepció de les seves propostes, treballades aquesta vegada amb el ressò de totes les diòcesis i resums continentals. En definitiva, tenint en compte que tots hem pogut posar el nostre granet d’arena o haver-hi col·laborat d’una manera corresponsable. D’això, n’estam contents i de ben segur que el resultat definitiu té a veure amb totes les aportacions, almenys haver pogut conèixer com es respira arreu. Sempre serà necessària la conversió personal perquè arribi a ser un fet per al bé de tots la conversió pastoral.

El papa Francesc, en el seu discurs a l’inici d’aquesta segona sessió del Sínode deia que “l’Esperit Sant ens acompanya sempre” i apel·lava a aixecar l’ànim dient que “l’esperança és la virtut més humil però també la més forta, la desesperació és el pitjor”. Amb un to molt realista afegia que coneixem la bellesa i la fatiga del camí, que el recorrem junts com a poble que, també en aquest temps, és signe i instrument de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà.

Acabat el Sínode i essent conscients de la valoració positiva que en feim, haurem de seguir treballant en la línia que junts ens hem proposat i que conté molta renovació pel que fa a actituds personals i comunitàries per seguir sent una Església sinodal missionera i misericordiosa. El procés sinodal haurà de continuar fent un camí d’aprenentatge, “durant el qual —diu el papa Francesc— l’Església aprèn a conèixer-se millor a ella mateixa i a individuar les formes d’acció pastoral més adequades per a la missió que el Senyor li confia”. Amb ànim renovat, haurem de seguir caminant junts.