El poble sap que Déu l’estima perquè així li ha estat revelat per Déu mateix i perquè així ho ha experimentat. Amb aquesta argumentació treta de l’experiència diària, els cristians també descobrim com Déu ens guia i acompanya enmig dels avatars de la vida. Déu ens dona constants proves de la confiança que ens té i ens convida a correspondre-hi. Més encara, ens ho posa fàcil quan ha volgut habitar entre nosaltres i assumir la nostra condició humana, parlar el nostre llenguatge, compartir la nostra vida.

Sabem, doncs, com Déu ens apropa al seu coneixement, a la veritat de la seva revelació. Quina és aquesta veritat? Aquesta veritat és Jesucrist, el “Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Amb la lectura, l’escolta de la Paraula i l’exercici de la pregària, arribem a la saviesa i al coneixement de la Veritat, que és Jesucrist. L’Església sempre ho ha manifestat, però encara ho ha fet amb més insistència quan veu la Revelació com a veu de l’Església; quan contempla Jesucrist com a rostre de la Paraula; quan mira l’Església com a casa de la Paraula i la missió com a camins de la Paraula.

El misteri de Nadal va unit al misteri de la Creu i de la Resurrecció i, en el seu conjunt, s’hi manifesta la saviesa de Déu, és a dir, aquesta manera d’entendre des de la fe que ens endinsa en el misteri de Déu, el misteri del seu amor infinit i que, en el cor d’aquest temps festiu, se’ns comunica perquè el visquem i el proclamem amb ardor. El Senyor ens ha elegit i ens crida a la santedat, elecció i crida que fonamenta la nostra dignitat de fills de Déu, dignitat que ens arriba per l’encontre personal amb Jesús i haver-lo acollit en la nostra vida.