La dimensió pública de la religió, o, si es vol, de l’Església, és molt important. Atès que la convivència de les persones en la societat és quelcom innat en la persona humana i tenint en compte que la presència de la religió és una realitat que no pot ser viscuda fora de la societat, és normal que la religió tingui una presència pública en la convivència social.

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 estableix el dret de llibertat religiosa. Aquest dret no fa referència només al culte i a les creences personals en públic o en privat, sols o associats. Aquest dret inclou també l’exercici creatiu de la fe i de la vida religiosa i la seva difusió mitjançant l’exercici del dret de reunió, d’expressió i d’associació. Es tracta d’un dret que l’Estat ha de tutelar i que no pot ignorar. Un cop més, la pretesa separació de camps de competència entre l’Estat i l’Església no és ni jurídicament ni políticament acceptable.

És necessari distingir entre el que és la “laïcitat de l’Estat” i el que és una “societat laica”. No es pot ignorar que la laïcitat de l’Estat està al servei d’una societat pluralista en l’esfera religiosa. Una societat laica, en canvi, comportaria la negació social del fenomen religiós i això seria contrari a la laïcitat de l’Estat. La societat pluralista en la qual vivim vol trobar el “lloc” propi dels cristians i de l’Església en aquesta nova situació “sociocultural”, sense que això suposi la pèrdua de la pròpia identitat.

L’Església no pot pretendre imposar als altres la seva pròpia veritat. La veritat no s’imposa sinó que es proposa. Però això no significa que no desitgi oferir-la a la societat, amb tot el que significa realitzar “l’anunci de l’Evangeli”. El que constitueix “allò religiós” va més enllà de la predicació i del culte. Repercuteix i s’expressa en aquelles actituds morals i humanes que es fan efectives en els camps de l’educació, de la família i de la cultura. L’Església presta a la societat un servei molt important i de gran transcendència en l’ordre prepolític de les idees i dels valors morals, de les imatges globals de la persona humana i de la vida. El cardenal Jubany parlava de la important funció “nutrícia” de l’Església en la societat.

La societat democràtica necessita grups socials, culturals i religiosos que es dediquin a realitzar una irrigació espiritual i ètica dels ciutadans amb la finalitat de que aquests, en el lliure exercici dels seus drets i participació política, trametin a l’Estat el reflex d’aquestes sensibilitats morals i exigeixin el respecte, la tutela i la protecció d’aquest vigor espiritual, sense el qual no pot existir una societat lliure ni una ciutadania responsable.

L’Estat no pot ignorar l’existència del fenomen religiós en la societat. Pretendre que l’Estat laic hagi d’actuar com si el factor religiós no existís equival a situar-se al marge de la realitat. L’Estat és laic, però la societat no és laica.