Nascuda a Urda (Toledo), la Gna. Susana García del Álamo, religiosa de les Carmelites de Sant Josep, va fer la primera professió a Barcelona el 15 d’octubre del 1988 i la perpètua al seu poble natal, el 25 de setembre del 1993. Va estudiar Teologia al Centre d’Estudis Martí Codolar (Salesians) i, més endavant, magisteri a la Universitat Ramon Llull, per completar el seu recorregut formatiu amb un postgrau en Direcció de Centres Escolars per la Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya i un altre d’Acompanyament espiritual a la Fundació Vidal i Barraquer. El 2 d’agost del 2021 va ser escollida com a superiora general. Des del mes de juny de 2023, és la presidenta de la Unió de Religiosos de Catalunya.

Coincidint amb la festa de la Presentació del Senyor, la Candelera, cada any el 2 de febrer se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Com viuen aquesta jornada els religiosos i les religioses?

És un dia en què tots els consagrats ens sentim convocats en la pregària units en una mateixa vocació, sense tenir en compte el carisma propi, perquè tots som cridats per Déu a ser per a Ell i per als altres.

Com va sorgir la seva vocació?

La meva vocació va sorgir quan era adolescent com a resposta a la crida de Jesús que en aquell moment em convidava a seguir-lo, malgrat totes les meves pors, per tal d’apropar-me als joves, com jo, i encoratjar-los a viure sense succedanis, sense haver de fumar, ni caure en les drogues per arribar a ser feliç, al mateix temps que el testimoni  de les germanes de la comunitat que en aquell moment hi havia al meu poble, que ajudaven els malalts, visitaven les persones grans, s’entregaven en la pastoral juvenil, m’impulsava a seguir els seus passos. Dins meu hi havia una necessitat d’entregar-me totalment als més necessitats i conèixer més Jesús i després d’un temps de discerniment i acompanyament, per part d’una germana, em vaig arriscar a fer una experiència amb elles mentre finalitzava els meus estudis de gestió administrativa. Després de dos anys vaig decidir fer un pas endavant i vaig començar el noviciat, on vaig descobrir que Jesús em demanava consagrar-li la meva vida.

Com renova el seu sí al Senyor?

Intento apropar-me a Jesús,  mirar-lo i posar-me a les seves mans per tal que sigui Ell qui doni sentit al “sí” que vaig donar un dia. A vegades no és fàcil, d’altres em cal renovar la fe i dir-li com Samuel: “Soc aquí” i com Maria: ” Que es faci com tu vols.” M’ajuda pensar que Ell sempre és al meu costat i que el que faig ho faig amb Ell i per Ell.

Durant molts anys ha dedicat la seva vida a l’educació dels infants i els joves en una escola, portant grups de joves acompanyant-los en el seu procés de formació i creixement. Com veu ara el món educatiu?

Crec que són temps difícils per continuar educant en els valors de l’Evangeli quan són  les mateixes famílies que ho dificulten. Malgrat tot, com sempre, l’educació és un repte, perquè en funció de com eduquem els nostres infants, adolescents i joves tindrem un futur o un altre.

Els joves sempre han estat vulnerables, es deixen portar, per això cal educadors que siguin i visquin sent coherents amb els seus principis, sense deixar de banda Jesús i el seu missatge.

L’educació és una vocació, un món fascinant, com qualsevol vocació. Per això, crec que és necessari que els docents es comprometin i acompanyin els seus alumnes amb comprensió, estima, fermesa, resiliència, empatia per tal que els donin la confiança perquè puguin sentir-se escoltats.

Com és el seu dia a dia al capdavant de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC)?

Intento estar oberta i disposada per escoltar el que ens demanen i posar-me al servei dels germans i germanes. Fins ara no hi he tingut gaire feina, però sí que intento donar resposta a les iniciatives que surten, els projectes que es proposen, i sobretot procuro deixar-me ajudar pels membres de la junta perquè tenen més experiència que jo.

Quines són les finalitats principals de l’URC?

Crec que podríem assenyalar diferents blocs, un des de la perspectiva interna i un altre cap enfora, considerant que tots els religiosos mirem cap a la missió apostòlica o pastoral.

Des de la vessant interna, fomentar la relació entre totes les Congregacions presents a Catalunya, amb la riquesa que cadascuna aporta amb el seu carisma; programar i realitzar reunions periòdiques amb els Superiors Majors que ens ajuden a compartir inquietuds i projectes; animar i donar suport a la vida religiosa per tal de continuar sent presència viva del que som; fomentar la formació inicial i permanent dels religiosos.

I si mirem més cap a la vessant apostòlica, entre d’altres, podríem assenyalar, la participació en la programació de la pastoral de conjunt en estreta unió amb la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), fomentant el diàleg i la cooperació amb les persones i els organismes de les diòcesis.

I els reptes?

Crec que els reptes de l’URC són els mateixos que els de la mateixa Vida Religiosa inserida en qualsevol racó del món, però podríem destacar el de refermar els valors propis que ens distingeixen com a consagrats. Hem de tornar a recuperar la confiança i credibilitat que hem perdut, i per això hem d’intentar viure amb profunditat i coherència el que professem.

També considero que és necessari treballar per tal que la majoria de les congregacions que tenen presència a Catalunya participin de les reunions i assemblees que organitzem i convoquem. I si volem somiar, treballar per potenciar una pastoral vocacional ferma que, des de l’acompanyament als joves, els ajudi a  fer una opció cap a la crida que senten dins seu. Així com considero un repte ajudar els religiosos joves a mantenir l’esperança, malgrat que vegin que l’edat de la majoria dels consagrats cada vegada és més alta i no hi ha tantes vocacions, en què val la pena arriscar i entregar la vida per Crist i el seu Evangeli.

Què ofereix la vida consagrada a la nostra societat?

Encara que sembla que la vida consagrada no tingui sentit en gran part de la nostra societat, continua sent un raig d’esperança per a les persones que busquen ser acollides i acompanyades. Ofereix un espai d’escolta, de comprensió, de resiliència… Ofereix la possibilitat de ser la presència de Jesús enmig d’un món, apropant-nos, amb tota la nostra humanitat i compassió, als ambients no quotidians. Crec que tenim la possibilitat de fer-nos creïbles per les nostres obres per tal que altres, en veure-hi, puguin creure i seguir l’Evangeli.

Ofereix també la gran riquesa dels carismes dels nostres fundadors i fundadores que ens impulsen a ser rostres visibles de Jesús, així com la disponibilitat i les ganes d’ajudar a crear un món més humà, que s’estima i que cuida de la terra com a do de Déu.

Alhora demana, encara que siguin una minoria, presència silenciosa de l’Amor encarnat. Escolta sincera per apropar-nos a la gent que viu sense sentit. Una mà propera que està sempre a punt per ajudar. Una paraula adequada que reclama justícia.

Com està vivint el camí sinodal? Què espera que aporti a la vida consagrada?

Jo ho visc com una oportunitat de renovació de la nostra opció de vida, que té com a centre Jesús que ens convoca a estar sempre disposats a sortir de nosaltres mateixos per mirar als altres, com també amb l’esperança de poder continuar treballant colze a colze amb altres famílies religioses per mirar cap a endavant i no perdre l’esperança que el que és obra de Déu Ell ho ha de cuidar.

Encara que sembli una bogeria, crec que no ens aproparà molt més del que aporta la mateixa opció de vida, perquè des de sempre la vida consagrada ha estat a les fronteres, ha viscut sempre en sortida, ha estat a favor dels més desvalguts, ha estat missionera; ara, amb el sínode de la sinodalitat el que aconseguim potser és ser-ne més conscients i tenim l’oportunitat de donar gràcies per tots els consagrats que així ho han viscut al llarg de la història.

Què significa que l’Església sigui missionera i alhora sinodal?

Sabem que l’Església existeix sempre per a la missió, ella és com és, missionera per naturalesa i la seva missió és la mateixa que ens proposa Jesús: “Fer present al món el Regne de Déu” (Evangelii gaudium 176). L’Església és missionera perquè surt cap als altres, atenent els desvalguts, els vulnerables, els necessitats, deixant la pròpia comoditat per trobar-se amb Jesús encarnat, amb la intenció de ser “sal i llum” en el món, portant la Bona Nova de l’Evangeli tal com ens va enviar i ensenyar Jesús, manifestant la seva tendresa, escoltant, acompanyant, guarint ferides que enfonsen la persona, sent solidaris i aportant esperança.

L’Església és, per si mateixa, missionera, perquè el seu fi principal és donar a conèixer l’Evangeli, i per tant surt al carrer i “juntament amb altres” fa camí. Ningú no pot anar per lliure, perquè Jesús va cridar els deixebles per sortir de dos en dos, per compartir la fe en grup.

Ens cal conscienciar-nos tots de la necessitat de caminar junts, colze a colze, per tal d’afrontar les necessitats i realitats concretes i al mateix temps comunes, unint la riquesa dels nostres carismes per tal de viure una mateixa missió – vocació: viure en plenitud l’Amor de Déu, viure una mateixa fe, un mateix baptisme, una mateixa  PARAULA.

Com treballen els religiosos i les religioses per una Església en sortida?

Precisament sortint a trobar l’altre, els qui ho necessiten, els pobres, els malalts, els assedegats, qualsevol persona que necessiti una ajuda concreta, que actualment són moltes. Com diu el Papa: “Obrint les portes de les nostres comunitats” “per acollir tothom sigui com sigui”.

Dit d’una manera breu: obrint-nos a les necessitats concretes d’avui, posant-nos al costat del proïsme, escoltant el clamor dels pobres, com ho feia Jesús en el seu temps i en el seu context, lliurant-nos a ells. 

Què podem fer perquè hi hagi més vocacions a la vida consagrada?

Tant de bo ho sabéssim! Les vocacions són regals de Déu. La vocació és una crida que Ell ens fa quan vol i com vol; això sí, cal estar oberts per escoltar la seva veu i els joves d’avui (i gran part de les persones) estan plens de sorolls i veus que criden i que sovint no els permeten escoltar la veu de Déu. Nosaltres, els religiosos, no hem de tenir por d’oferir aquesta vocació com a projecte de vida que omple. Hem de ser valents i convidar-los com ho va fer Jesús: “Veniu i ho veureu”.

Crec que hem d’intentar viure en plenitud i coherència l’Evangeli perquè ens vegin creïbles i vulguin deixar-ho tot per trobar-ho tot.