L’Església celebra la jornada Pro Orantibus, un dia de pregària pels monjos i les monges, dedicats al silenci, a la pregària, al treball i l’acolliment.
Conten d’un pelegrí que preguntà a un monjo que treia aigua del pou: “Què aprens en la teva vida de silenci?” El monjo li respongué: “Mira al fons del pou. Què hi veus?” El caminant mirà a dins i contestà: “Només hi veig una mica d’aigua.” El monjo tornà a dir al pelegrí: “Contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir.” Després d’això, el monjo li digué: “Ara torna a mirar a dins del pou i digues què hi veus.” “Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l’aigua”, respongué l’home.
I el monjo digué: “Això és, germà meu, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a treure aigua. Després, de mica en mica, vaig anar descobrint allò que hi ha més a sota de la superfície de l’aigua, fins a veure les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l’aigua és especialment cristal·lina, arribo a veure també les pedretes del fons i fins les restes d’un càntir trencat i oblidat que va caure fa molts anys.
“Vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor i de la meva pròpia vida”
“Em preguntaves —continuà el monjo— què aprenc del silenci? Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor i de la meva pròpia vida. Vaig venir al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m’envoltava amb la seva presència. I cada dia veig amb més claredat que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dona sentit, llum i vida a tots els qui miren l’interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo.”
