Estimo la vida monàstica. Aquella que gira entorn d’un monestir, d’una comunitat, d’un grup d’homes o de dones que s’han sentit cridats per Déu i ho han deixat tot per seguir-lo… No voldria idealitzar aquest estil de vida, però sí que té molt d’idealista, de somniador i d’utòpic. Els monjos i les monges hem de tocar de peus a terra però sense perdre mai de vista el cel. El nostre dia a dia és molt terrenal: assistir a la pregària, al treball, als àpats, fer serveis, viure la convivència… al principi i vist des de fora tot sembla molt sublim, quasi poètic, però, a la pràctica, amb el temps, s’entra en una monotonia i normalitat que s’emporta bona part d’aquesta suposada bellesa i hi ha dies de cansament, de desànim, de discòrdies entre germans… Afortunadament, però, si es persevera i es renuncia a l’ideal —sense perdre’l mai de vista— i una es posa en mans de Déu, a la llarga, descobreix que malgrat tots els límits (propis i aliens), sí que hi ha un tresor amagat… el tresor de la plenitud, de la vida amb sentit, de la vida de resposta, entrega i compromís amb Aquell que un dia ens va cridar.

Molta gent em demana què aporta la vida monàstica a la societat. A mi m’agrada respondre que, d’entrada, no té cap sentit social, sinó personal. És la resposta a una vocació, com qui es fa futbolista o jugador d’escacs, no ho fa pensant a millorar el món, sinó a viure la pròpia passió. El monjo i la monja vivim la nostra vocació, allò que desperta el sentit de la vida dins nostre. Tota persona està cridada a viure una vocació única i intransferible i quan ho fa se’n beneficia tota la societat. En un entorn ple de missatges i de models estereotipats d’èxit i benestar, cal apagar moltes veus i donar credibilitat a la pròpia veritat interior. Posar-se en presència de Déu pot ajudar a discernir sobre què ens fa sentir bé, qui som i què volem. Saber-ho ens donarà el coratge per viure-ho i, en viure-ho, descobrirem el nostre tresor interior i gaudirem d’una vida ben plena.