En el llibre Condemnes compartides (Claret), la Núria Ortín, directora de la Fundació Obra Mercedària, ens acosta el testimoni de 33 persones privades de llibertat en centres penitenciaris de casa nostra però també de Centreamèrica i Moçambic. De forma paral·lela, recull el testimoni dels mercedaris que acompanyen aquestes vides dins de la presó. Una realitat de 800 anys de fidelitat al quart vot de l’orde (donar la vida) que calia donar a conèixer. La presentació del llibre té lloc dimarts 13 de desembre, a les 19 h, a la Presó La Model de Barcelona.

L’objectiu del llibre és sensibilitzar i donar a conèixer un món invisibilitzat?

Certament, l’objectiu és donar veu als qui no tenen veu. La idea era, d’una banda, tenir una representació de persones que estan privades de llibertat per explicar què passa dins de les presons. De l’altra, posar en valor l’acompanyament dels mercedaris durant més de 800 anys. Volia veure si realment les vides de dins de les presons canvien amb l’acompanyament d’un mercedari.

Canvien?

Sí. L’acompanyament dels mercedaris transforma vides. Els mateixos mercedaris s’han quedat parats de llegir testimonis tan agraïts i reconvertits a nivell de canvi personal i de valors. Quan hi ha hagut un acompanyament, la gent pot arribar a tenir una altra mirada, una altra esperança, un projecte de vida, un futur. L’intern, quan percep que algú l’estima de forma incondicional i el valora com a ésser humà, viu un procés de canvi espectacular. Pot passar de la foscor més tenebrosa a la llum interior. Els mercedaris parlen de l’acompanyament silenciós, del fet d’estar al costat de les persones sense jutjar-les ni preguntar-los quin delicte han fet, sinó des d’una mirada molt neta i atenta. Diuen que en el judici ja han estat jutjats i que nosaltres no som ningú per tornar-los a jutjar.

El llibre explica històries molt impactants en primera persona, però també descobreix uns homes, els mercedaris, capaços de donar la vida pels altres?

Pensava que les històries més impactants serien les dels interns, però molta gent em diu: “Núria, ara t’entenc quan parles dels mercedaris i de la tasca tan brutal que fan.” D’acord amb el quart vot de l’orde, el de donar la vida pels altres, hi ha mercedaris que han viscut situacions molt complicades d’amenaça de mort i, malgrat això, continuen al peu del canó. Després de 800 anys ja tocava aquest reconeixement. També ha estat molt important que vegin el retorn agraït de tantes persones que han ajudat.

És important trencar prejudicis envers el món de la presó?

Cal demostrar que hi ha una desconnexió entre el que passa dins i fora de la presó. No pots parlar de reinserció quan no saps què passa dins. N’hi ha molts que surten en llibertat sense comptar amb cap mena d’ajuda, és com sortir a la selva. Cal conèixer i acompanyar aquestes persones.

Quina és la història del dibuix que apareix a la portada del llibre?

Vaig viatjar a Guatemala, el Salvador i Panamà per fer les entrevistes als centres penitenciaris de Centreamèrica, que no tenen res a veure amb els d’aquí. El dibuix ocupa una part del mur de la presó d’Ilopango, del Salvador, pintada per la interna Lizano. Em va explicar el seu testimoni i em va dir que el moment més maco que vivia al centre penitenciari era quan dibuixava. El seu testimoni se suma al de les altres quatre dones que apareixen al llibre.

Com s’entén aquesta desproporció de només 5 dones entre 33 testimonis?

Les raons són diverses. En primer lloc, perquè els mercedaris treballen pastoralment sobretot en presons d’homes. En segon lloc, perquè senzillament les dones delinquim menys. A més, el que m’he trobat són dones que han delinquit perquè abans han estat maltractades, violades, enganyades i utilitzades. És molt típic que estiguin a la presó perquè han fet de mules, és a dir, portant droga, i que hi hagin accedit perquè han amenaçat els seus fills. Algunes són dones molt fràgils que prefereixen ser dins de la presó que fora, perquè han patit molt.