El bisbe de Girona, Francesc Pardo, de grata memòria, al Full Parroquial del 14 de març de 2021, ens recordava que l’escriptor Bruce Marshall, educat en una família protestant puritana, de petit, veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, la seva mare el pessigava. Si casualment li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recollir-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense sortir.
Un dia va ser convidat a una primera comunió d’un amic seu catòlic. En un moment solemne de la missa li va caure de la butxaca una moneda, que va rodolar pel passadís central fins a caure en la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels, que seguien el camí de la moneda, van esclatar en una rialla. Bruce no entenia per què allà ningú no s’havia escandalitzat. I amb una lògica pròpia dels infants es va dir a si mateix: Aquesta ha de ser l’església veritable, perquè aquí riuen.
Si l’alegria és important per als cristians, també ho és l’amabilitat. Fa unes setmanes vingué al santuari del Miracle un funcionari de la Generalitat, que ens deia que la seva missió és servir els ciutadans i que ho fa (i ho ensenya a fer als seus companys) amb amabilitat. Per això un dia una dona se sorprengué de trobar un funcionari tan amable, i ell li respongué: “Els cristians som així”, davant la sorpresa d’aquella dona que mai no s’havia trobat una situació semblant.
En un encontre amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: “Hem de treballar perquè es comprengui bé la frescor de l’Evangeli i la seva alegria”, perquè “Jesús va venir a portar-nos l’alegria, no una casuística moral”.
Per això els cristians hem de saber acollir i treballar amb amabilitat i alegria, com ens demana el papa Francesc. No amb cara de pomes agres. Perquè com deia Màxim Gorki, “un home joiós és sempre amable”.
Aquest estiu ens convida a ser testimonis d’alegria i d’amabilitat.