El papa Francesc torna a insistir-hi. Aquesta vegada amb l’exhortació apostòlica Laudate Deum sobre la crisi climàtica. Ja ho va fer amb l’encíclica Laudato Si’ sobre la cura de la casa de tots. Tot i que es tracta del mateix tema, ara ho fa amb matisos de més urgència. Torna a insistir-hi perquè veu que no acabem de reaccionar suficientment davant l’impacte del canvi climàtic, en tot allò que perjudica de manera creixent les vides de moltes persones. Els efectes, entre altres, els veu sobretot en els àmbits de la salut, les fonts del treball, l’accés als recursos, l’habitatge i les migracions forçades.

La primera reflexió la centra en la crisi climàtica global. No es pot ignorar que hi ha signes evidents d’aquesta crisi, i tampoc ja no es pot dubtar de l’origen humà del canvi climàtic i la responsabilitat que tots hi tenim. Francesc es veu obligat a precisar molts aspectes. Per tot això, convida a repensar què se’n fa, del poder, i es demana: en mans de qui està tant de poder? La vida humana, la intel·ligència i la llibertat integren la naturalesa que enriqueix el nostre planeta i són part de les seves forces internes i del seu equilibri.

Francesc constata la feblesa de la política internacional i davant dels avenços i fracassos de les conferències sobre el clima i de cara al futur es demana: què s’espera de la COP28 de Dubai? La resposta la posa en la confiança, en la capacitat de cadascú de transcendir els seus petits interessos i de no posar en risc allò de bo que s’ha aconseguit fins ara. Cal afegir les motivacions espirituals que neixen de la pròpia fe i conviden a caminar en comunió i compromís per modificar hàbits personals, familiars i comunitaris, creant una nova cultura.