La intenció de l’exhortació apostòlica Laudate Deum (LD) del papa Francesc queda clarament manifestada en la introducció: “Precisar i completar allò que podíem afirmar temps enrere” (LD 4). És a dir, allò que s’ha afirmat en l’extensa encíclica Laudato Si’ (2015), el text de referència de la Doctrina Social de l’Església sobre la cura de la casa comuna.

En aquesta nova exhortació, estructurada en sis breus seccions, es reprenen molts dels temes abordats anteriorment, encara que hi ha novetats que cal assenyalar.

En primer lloc, sorprèn —en comparació amb els documents anteriors del magisteri pontifici— l’ús de fonts pròpies de les ciències naturals, com els darrers informes de l’IPCC i publicacions del PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient). Aquest tipus de fonts ja havia fonamentat la reflexió del pensament social cristià anteriorment, però mai no havien estat citades d’una manera tan explícita. En el seu intent d’explicació i denúncia, Francesc intenta aclarir la confusió mediàtica, els interessos econòmics i els malentesos polítics que han envoltat el debat climàtic, malgrat l’ampli consens científic sobre la gravetat del problema de l’escalfament global i el seu origen antròpic.

Una altra qüestió que cal ressaltar és l’extensió i el detall amb què aborda la qüestió des de la perspectiva de les relacions internacionals. No és casual que el líder espiritual d’una comunió global com la catòlica insisteixi en la importància de reconfigurar i recrear el multilateralisme, dedicant-hi gairebé la meitat de l’exhortació. Aquesta necessitat urgent la il·lustra repassant amb detall la història de les cimeres climàtiques (COP) dels darrers anys, així com altres convenis i protocols mediambientals reeixits o fallits. En aquest sentit, la crida a assumir —per part dels països més industrialitzats— els danys i pèrdues (loss and damage) provocats per l’escalfament global resulta significatiu i valent, així com la menció explícita dels Estats Units i la Xina, tots dos principals emissors de gasos amb efecte d’hivernacle (LD 72).

Finalment, la reflexió antropològica, ètica i teològica permea també el conjunt del text. Crida l’atenció l’expressió “antropocentrisme situat”, l’únic que Francesc pensa que podem defensar des d’una perspectiva cristiana: “És a dir, reconèixer que la vida humana és incomprensible i insostenible sense les altres criatures” (LD 67).