Comencem dient de manera ben senzilla què és la lectura fonamentalista de la Bíblia. D’entrada, des d’una primera mirada que en descobreix l’aspecte més formal, allò que emergeix a la superfície i, per tant, queda més a la vista, podem relacionar la lectura fonamentalista amb la lectura i interpretació literal de la Bíblia.
Aquest aspecte primari, analitzat amb més detall, ens condueix a altres aspectes encara més importants, greus i preocupants: es concep la inspiració divina com si Déu anul·lés completament les circumstàncies de l’autor humà, la seva societat, cultura i llenguatge; més encara, s’interpreta des d’una cosmologia tan estreta que, pretenent mostrar la grandesa de Déu, el que fa és empetitir-lo o portar-lo fins a extrems ridículs.
Perquè si la nostra lectura fos fonamentalista i, per tant, estrictament literal… d’on surt la dona que coneixerà Caín a l’exili? I realment, Noè va poder trobar prou temps abans del Diluvi per fer la volta al món i portar a l’arca girafes, hipopòtams, pumes, ossos rentadors o linxs?
Però pitjor encara, i molt més greu, és que tot aboca irremeiablement a unes actituds doctrinàries rígides, incapaces de discernir. Així ho denuncia el document de la Pontifícia Comissió Bíblica La interpretació de la Bíblia en l’Església (1993), que afirma que la lectura fonamentalista és perillosa, titllant-la de “forma de suïcidi del pensament”.
Aquest document porta la firma aprovatòria del cardenal Joseph Ratzinger, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que anys més tard faria seu, ja com a papa Benet XVI, aquest contingut en la seva exhortació apostòlica Verbum Domini (2010).
