La pandèmia del Covid-19 ens recorda que mai no ha estat veritat que la vida es pugui controlar, i que el sofriment i la mort estan en l’horitzó de tothom. Ho saben prou bé els ancians que estan patint un confinament insuportable i veuen com s’escampa la malaltia i la mort al seu voltant. Al final de la vida han tastat la manca d’humanitat perquè han hagut d’afrontar la malaltia sols i moltes vegades sense cures.

Han sortit a la llum situacions que no ens imaginàvem i que demanen a crits una serena i aprofundida reflexió. Per què es considera que els ancians són víctimes acceptables? Per què es recorre a la sedació apel·lant a una suposada commoció per estalviar el patiment sense esperar en la guarició? Per què es creu que la vida d’un jove és “més útil” que la d’un ancià? Potser no ens n’havíem adonat, però la “cultura del descart” ha pres cos a la nostra societat i en un moment d’emergència i desorientació ha mostrat respostes selectives i inhumanes. A l’Evangelii Gaudium Francesc va advertir que una visió utilitarista “considera l’esser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llançar”. Si rebaixem el valor d’una vida fràgil i feble correm el risc de devaluar totes les vides i, així, acceptar una cultura de la mort.

La pandèmia ens està portant cada dia notícies de mort. Paradoxalment, en aquest context es vol obrir la porta a més mort amb l’aprovació de la llei orgànica de regulació de l’eutanàsia. Més aviat és l’hora de parlar de vida, i no de regular la mort. Els crits de desesperació i sofriment dels ancians clamen vida, són un prec de companyia i ajut, expressen les ganes de guarició i vida.

Amb el treball quotidià de Sant’Egidio a favor de les persones ancianes més soles, pobres i malaltes hem descobert que es pot humanitzar la vida fins i tot quan la malaltia, el dolor o la por de la mort la fan menys desitjable. L’experiència de l’acompanyament en els moments difícils de la vida, com la mort, fa trobar gestos i paraules per escalfar el cor i consolar, i això ens humanitza.

L’eutanàsia pot ser una trampa en una societat utilitarista que no sap què fer amb els ancians i els febles i es decanta per traçar dreceres. Es posa l’accent en la necessitat de treure la punxada del dolor de la darrera prova, però encara es fa ben poc per no deixar ningú abandonat i desesperat. A més a més, entre el 60% dels malalts segueixen morint enmig de dolors perquè no s’han desenvolupat les cures pal·liatives.

Especialment preocupant és que la despenalització de l’eutanàsia obri una porta d’incerteses no només sobre els ancians, sinó, en general, sobre els més febles, qui és pobre o està sol. Països com Bèlgica i els Països Baixos, que des de fa temps apliquen l’eutanàsia, veuen com el nombre real de casos d’eutanàsia supera amb escreix el nombre registrat. Més greu és fer acabar la vida del pacient sense que ho hagi demanat; pràctica més habitual del que es pensa. La llei no ha estat la protecció que es podria esperar que oferís. Com es desprèn de la lectura del llibre Eutanasia. Lo que el decorado esconde (Ediciones Sígueme, 2020), no es un tòpic dir que la despenalització provoca un “pendent lliscós”.

L’eutanàsia esca un mecanisme que de manera dolça i aparentment innòcua instal·la una cultura de la mort. Donat que estan en joc profundes dinàmiques afectives, culturals i espirituals, cal allunyar-se d’encasellaments ideològics o d’urgències legislatives per discernir. I tractant-se de qüestions sobre el final de la vida, és necessària una visió humanista i sapiencial de l’existència humana (La hermana muerte. La dignidad del vivir y del morir. Vincenzo Paglia. Sal Terrae, 2017).

El temps de la covid-19 pot ajudar-nos a fer aquest discerniment per canviar de mentalitat i renunciar a una llei que trenca un tabú: el de la possibilitat de posar fi a la vida d’una persona. És l’hora de desitjar llarga vida a tothom i de dir a aquells ancians que tenen el sentiment d’envellir sols i de manera inhumana que els volem envoltar de companyia, de tendresa i d’amor, perquè la seva vida necessita més protecció, i no menys.