Una de les grans opcions de l’Església després del Concili Vaticà II ha estat la d’anar posant els pobres al primer lloc de la vida i la sol·licitud de les comunitats cristianes. La caritat ha crescut i s’ha anat intensificant, de manera que, com afirma Joan Crisòstom en una de les seves homilies, prenem consciència que als pobres els pertoca el primer lloc. Diu Crisòstom que si entra un pobre en una assemblea litúrgica amb vestits miserables o sense res, no se l’ha de fer seure per això al darrer lloc, i reservar a l’home important el lloc de més honor. L’atenció als pobres, també com a categoria teològica, va penetrar dins la mentalitat conciliar, ja mentre se celebrava el Concili, i s’ha anat estenent com una taca d’oli d’aleshores ençà. En aquest moment, és una dada adquirida que la litúrgia va del tot unida amb la caritat, de manera que no podem ser Església al marge de l’atenció que mereixen els pobres del Senyor. Ara bé, l’Església, que sempre s’ha ocupat dels pobres, s’ha de caracteritzar per una proximitat a ells que brolli de la gratuïtat, la qual és una de les marques distintives de l’Evangeli de Jesús. En efecte, els pobres mai no poden ser moneda de canvi. Cal tenir amb ells una relació personal i directa, com a amics petits de Jesús que són. Els pobres pertanyen a l’ADN de l’Evangeli i de la predicació de Jesús, i per tant són part essencial d’allò que l’Església és i fa.

“La recerca d’un gest de proximitat s’inscriu entre els desigs i anhels de moltes persones, també aquelles que viuen en situacions irregulars”, destaca en la seva anàlisi Armand Puig i Tàrrech, president de l’Agència per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques.