El dijous 19 de setembre l’Ateneu Universitari Sant Pacià donarà inici a un nou curs acadèmic que, com ens diu el seu rector, Joan Torra Bitlloch, ha de ser de consolidació. La institució universitària de l’Església a Catalunya dirigeix el rumb cap al 2026, quan, coincidint amb el seu desè aniversari, podria fer-se realitat la conversió en universitat. Mentrestant, Joan Torra (Manresa, 1954) ha donat forma al seu Consell de Direcció, format pels dos vicerectors, Daniel Palau i Ignasi Fuster; el secretari general, Marcos Aceituno, i els degans de les Facultats.

Si haguéssim de definir el moment actual de l’Ateneu, quin seria?

Consolidació. Els vuit anys que va ser rector Armand Puig van ser de creació, amb el naixement de la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí; amb la separació de les dimensions civil i eclesiàstica de la Facultat de Filosofia; i amb el pas de l’Institut Superior de Litúrgia a Institut de Litúrgia ad instar facultatis. Ara és el moment de consolidar tots aquests organismes, sent conscients que som l’única entitat universitària de l’Església de Catalunya i de les Illes.

“Ara és el moment de consolidar tots aquests organismes, sent conscients que som l’única entitat universitària de l’Església de Catalunya i de les Illes”

Un cop constituït el Consell de Direcció, quins són els objectius immediats?

Cal constituir els organismes de sota, el que podríem dir el sottogoverno. Tenim alguns aspectes que anaven funcionant per inèrcia i que ara cal estructurar bé. Per exemple, cal que hi hagi un Departament de Qualitat i Transparència, responsable, entre d’altres, de la relació amb l’Avepro (l’Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques), que presideix Armand Puig. També cal continuar enfortint el Departament de Comunicació i Màrqueting, que acaba de crear una nova pàgina web. També cal erigir un Departament de Recerca i Publicacions, així com un Departament de Relacions Externes i Internacionals.

Per tal de convertir-se en universitat, cal el reconeixement de la Facultat de Litúrgia. Quan està previst?

La fórmula ad instar facultatis (com si fos facultat) és per cinc anys. Ara comencem el cinquè. Per ser Facultat calia posar en marxa el grau de Litúrgia, que se sumava als estudis que ja teníem de doctorat i màster. El curs passat vam començar el grau amb quatre alumnes. Per tant, al final d’aquest curs serà el moment de demanar al gran canceller que faci la petició a Roma perquè l’Ateneu esdevingui la Universitat Eclesiàstica Sant Pacià. S’ha de fer aquesta pregunta i tant de bo que rebem una resposta afirmativa. A Espanya actualment només hi ha una Universitat Eclesiàstica, la de San Dámaso de Madrid. Em sembla que les Esglésies de Catalunya es mereixen poder tenir una universitat eclesiàstica, que depèn de la Santa Seu però que és com qualsevol altra universitat.

La Universitat li permetrà a la Teologia poder dialogar de tu a tu amb les altres disciplines?

Això mateix. Nosaltres formem part del Consell Interuniversitari de Catalunya, però només en qualitat de convidats. En una de les reunions, mirant la resta d’assistents, pensava que totes les altres universitats tenen de tot menys una cosa, la Teologia, quan justament la Universitat és fruit de la Teologia. El fet de ser universitat et dona personalitat i, en el nostre context, és preferible a l’ateneu, que no s’entén prou bé.

“Totes les altres universitats tenen de tot menys una cosa, la Teologia, quan justament la Universitat és fruit de la Teologia”

Molts es deuen preguntar si calia tot aquest esforç esmerçat en pro de la Universitat Eclesiàstica.

Aquesta resposta no la sabrem mai, jo penso que sí. Penso que calia consolidar bé la Facultat de Teologia i la Facultat de Filosofia, que ja teníem, així com crear la Facultat de Litúrgia, un referent a nivell mundial, juntament amb Sant Anselm de Roma, i que és herència del bisbe Pere Tena. Calia consolidar-ho afegint-hi, a més, una quarta facultat, però no de Dret Canònic, com passa a molts llocs, sinó d’Història, d’Arqueologia i Arts Cristianes, lligant-ho amb Antoni Gaudí. És una molt bona notícia consolidar tot aquest projecte, perquè ens proporciona una institució comuna a tots els bisbats de Catalunya (la unitat pastoral que tant proclamem), i perquè ens ajuda a crear un pensament propi, fent la nostra contribució a la cultura catalana. Perquè, si no, correríem el perill de pensar que tant és, que ja ens va bé la Teologia que es fa en altres indrets. En lloc d’això, apostem per la nostra especificitat de pensament. Pensar Déu a Catalunya en català no és traduir-lo, sinó estudiar-lo des de la nostra perspectiva i el nostre llenguatge. A mi, que soc especialista en sant Agustí, m’emociona que estiguem fent en català la traducció de La ciutat de Déu o la publicació dels comentaris dels salms de sant Agustí, que tant han influït en la història de la litúrgia. Poder estudiar aquestes matèries des d’aquesta pespectiva és un deure i és posar en valor l’Encarnació. Per tant, hi ha una qüestió d’identitat que em fa dir que sí que cal, i sentir-ho com una obligació és molt important. El fet de tenir constituïda una universitat és reconèixer aquesta necessitat evident.

“Pensar Déu a Catalunya en català no és traduir-lo, sinó estudiar-lo des de la nostra perspectiva i el nostre llenguatge”

Per on passa la recerca de nou alumnat?

En els darrers temps parlem de comunicació i màrqueting perquè és molt important divulgar i donar a conèixer el que fem. D’aquí la importància de la nova pàgina web. També hi ajuden els congressos, les jornades i els cursos. De la Teologia podem dir que se’n cuida Nostre Senyor, perquè la majoria dels alumnes són seminaristes, encara que tant de bo que més gent veiés la importància de la reflexió teològica. D’altra banda, els instituts superiors de ciències religioses també fan la seva feina en cada bisbat on són presents. Pel que fa a la Facultat de Filosofia, comença amb un bon nombre d’alumnes, que estan interessats en el fet que nosaltres no excloem ideològicament cap autor. Hi ha universitats on no s’explica sant Agustí o Gregori de Nissa perquè són pares de l’Església.

Per què a la Facultat Antoni Gaudí li costa arribar al gran públic?

Crec que la gent s’imagina que només fem Història de l’Església, quan no és així, fem la carrera d’Història convencial amb l’afegitó de l’especificitat d’Història de l’Església. El mateix passa amb l’Art o l’Arqueologia. Poder fer una carrera amb aquesta especificitat cristiana —què seria l’art sense la concepció cristiana?— és la nostra aportació concreta. Però és veritat que costa d’entendre.

I pel que fa al relleu del professorat, quins són els reptes?

L’avantatge d’aquest procés històric que vivim és que quan jo vaig entrar fa més de quaranta anys teníem pocs professors amb molta dedicació, mentre que ara en tenim molts però amb poca dedicació, per les diferents tasques pastorals. També és veritat que antigament teníem una transmissió teològica tècnicament extraordinària —érem en temps de potsconcili— mentre que ara és una teologia molt pastoral, que toca més de peus a terra. Durant trenta anys he estat professor de Patrologia, mentre feia de rector. Per tant, quan jo explicava què vol dir ser pastor, saber predicar o celebar, no ho deia de manera neutra, sinó de manera compromesa en el dia a dia. D’altra banda, l’obligació de fer classe també ens ajuda a mantenir-nos al corrent i a no deixar-nos portar per la voràgine pastoral. El preferible, per tant, seria poder equilibrar els dos aspectes, l’acadèmic i el pastoral, és a dir, tenir professors amb més dedicació, però que no perdin la tasca pastoral, perquè això dona un segell d’identitat molt bonic.