Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle XX els Serveis Socials de les Càritas catalanes detectaren un element comú i transversal a l’hora de donar resposta a les demandes d’ajut de les persones que acudien a les diferents parròquies, diòcesis o arxiprestats. Cada cop amb més claredat, davant la necessitat d’un paquet de bolquers o llet per a nadó, darrere la necessitat d’aliments bàsics d’una mare per avituallar la seva família, no poder pagar la factura del gas, electricitat o lloguer, emergia un nucli familiar on un o més membres tenien problemes d’abús o addicció a l’alcohol i/o substàncies il·legals, molts d’ells amb problemes de consum d’heroïna per via endovenosa (VEV).

El març de 1991, les Càritas catalanes, amb el suport dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense i després la Unió de Religiosos de Catalunya, funden el Centre Català de Solidaritat. “Conèixer i acceptar els mecanismes inherents a l’addicció, prendre consciència sovint dels conflictes arrossegats i no afrontats anteriors a la manifestació de l’addicció, són elements importants”, sosté Joan Ramon Farré, psicòleg del Centre Català de Solidaritat.