Normalment el primer trimestre de l’any s’acostumen a publicar les “Memòries” de les activitats de l’any que ha passat. En aquestes memòries –com el seu nom indica- es recorden les accions portades a terme. Sovint els “actors” d’aquells afers, en veure’ls tots plegats, es meravellen del que –entre tots- s’ha pogut fer.

Aquest matí, llegint els Fets dels apòstols en les lectures del dia, m’ha cridat molt l’atenció una de les frases amb què comenten el que havien fet els apòstols: “Reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells” (Ac 14,26). He pensat que això són les Memòries.

Lliurant els llibrets que contenen aquestes memòries del que entre tots hem fet durant l’any, jo mateixa em meravellava. I passant pàgina rere pàgina, anava veient la mà de Déu i l’esforç plegat de moltes mans treballant i molts cors estimant per dur a terme tot el que ara, en un llibret de 30 pàgines, explica el que s’ha fet durant 365 dies.

Però avui, amb el rerefons de la Paraula de Déu, ho he vist d’una altra manera: l’obra conjunta entre Déu i nosaltres.  Ell ens dona la força -la “Gràcia- i nosaltres posem el nostre esforç, les nostres hores de treball, de pregària, d’acostament i estimació als oblidats i “primers” perquè són tinguts pels “últims”. Això són les nostres “Memòries”: el que “Déu ha fet juntament amb nosaltres”. Sense Ell, res podríem fer nosaltres. Però sense nosaltres Ell no tindria les mans i els cors necessaris per fer el que expliquen les “Memòries”.

En totes les “Memòries” hi ha –doncs- uns actors i unes accions. Però quan aquestes accions van encaminades als “preferits de Déu”, a aquells que la gent té per últims i Déu per primers, les Memòries s’omplen d’humanisme, de joia, d’Evangeli. “Aneu per tot el món predicant l’Evangeli”. I nosaltres el prediquem amb allò que el resumeix tot ell: “Un manament us dono: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat” (Jn 13,34)