Quan el Papa sant Joan XXIII va escriure una de les encícliques més rotundes sobre la qüestió social, és a dir, sobre el valor del treball i la dignitat de la persona, va voler iniciar-la amb una referència a l’Església com a Mare i Mestra dels pobles (Mater et Magistra gentium). El Papa Roncalli, un dels grans homes del segle XX, parlava de la “torxa de la caritat” (6) com la llum que havia d’il·luminar el món. I ho feia definint l’Església abans que res com a “Mare”.
En la praxi habitual de les diòcesis catalanes el Símbol dels Apòstols conté un article que es refereix a la “Santa Mare Església”, reforçat per la coneguda melodia del vigatà Mn. Romeu, on la melodia emfasitza precisament la paraula “Mare”. I, per tancar el recorregut textual, podem anar a raure a la coneguda afirmació del bisbe sant Cebrià de Cartago en la seva obra Sobre la unitat de l’Església catòlica, on es posen en relació la paternitat de Déu i la maternitat de l’Església: “No pot tenir Déu per Pare, qui no té l’Església com a mare” (núm. 6; PL 4,519).
La confessió de fe inclou, doncs, des dels més antic credos, la referència a Déu i la referència a l’Església. Cebrià les relaciona profundament, i té raó perquè la fe es confessa in Ecclesia, dins de l’Església, no fora d’ella. Es confessa la fe de manera comunitària, en tant que Església, i per això el Símbol de Nicea, redactat en grec, comença per la forma pisteuomen (“creiem”), en plural (DS 125).
Òbviament, és cada batejat que duu a terme la confessió de fe des de la seva lliure adhesió a l’Església, i això justifica la fórmula llatina credo (“crec”), en singular, pròpia del Símbol apostòlic en ús a Occident. Però ni tan sols en aquest darrer cas es pot raonar al marge de la comunió de l’Església: dir “crec” significa confessar la fe com a membre de la comunió eclesial, del gran “nosaltres” que és el poble de Déu.
En efecte, existeix una relació vivencial –donadora de vida– i espiritual –sostinguda per l’Esperit– entre cada batejat i l’Església o comunitat de redimits per la sang de Jesucrist. L’Església no és una institució, una organització, sinó una comunió, un organisme que respira de manera sinodal. El moviment sinodal s’assembla al cor humà, que garanteix que tota la sang circuli per les artèries i venes. Igualment, el cos eclesial resta en vida perquè és empès per l’acció de l’Esperit. Aquest, l’Esperit, és el cor de l’Església.
Sense aquesta visió espiritual de la comunitat eclesial, caiem en una visió d’Església que, en comptes de mare, seria una madrastra, una dona que ocupa el lloc de la mare sense ser-ne realment. Una madrastra no estima els fills sobrevinguts, tan sols els tolera. I a l’inrevés, els fills veuen la madrastra com un personatge estrany, forani, perquè en darrer terme aquesta no els ha engendrat.
És evident que reduir l’Església a l’”aparat de govern” és un error de conseqüències funestes. Ningú no s’acontenta de tenir una madrastra, sinó que cerca una mare. I la mare es troba quan l’Església, per damunt de tot i malgrat tot, és vista com “la casa i família de Déu”, com l’aplec de fills i germans, que viuen la seva condició materna en el doble sentit: actiu i passiu. Tots som mares els uns dels altres, com som fills i germans. La maternitat, cor de la família, s’escampa entre tots els membres de l’Església, i per això mirar l’Església és tenir presents, abans que res, els pobres i els humils, els qui participen de manera privilegiada de la santedat de Déu. L’Església és, per damunt de tot, el poble sant de Déu que viu l’Evangeli, que no coneix la malícia, que té el cor net i prega amb fe i esperança.
Hem entrat en l’any del Jubileu 2025. Les moltes portes santes, d’esglésies però també de presons i hospitals i residències per a ancians, s’han obert sota el lema de “pelegrins d’esperança”. I en la butlla de convocatòria jubilar el Papa Francesc ha volgut que quedés clar amb qui hem de fer el nostre pelegrinatge: els pobres i els descartats, els estrangers i els refugiats, els que viuen carregats d’anys i els qui estan sols, els infants i els maltractats per la vida, els malalts i els presoners.
L’Església és fonamentalment inclusiva, ha rebut unes entranyes de misericòrdia que la converteixen en una mare sense confins ni fronteres. Està cridada a exercir la maternitat que és la seva condició existencial primera. Al peu de la creu, davant el crucificat, es forja la nova família de mares, com Maria, i de fills, com el deixeble estimat, Joan. A Betlem, aquesta família es dibuixa al voltant de l’infant, amb Maria com a mare, i els altres, pastors i savis, com a fills. La maternitat de Maria, signe i model de la maternitat de l’Església, apareix radiant a Betlem i dolorosa al Gòlgota. Però, en un cas i en l’altre, es tracta de la mateixa maternitat, estigui sota el signe de la glòria o sota el signe de la prova i el dolor.
La maternitat és, per ella mateixa, fecunditat. Una mare engendra fills, es manifesta en aquells que infanta, s’alegra amb el nou ésser. L’Església no és eixorca, no té por d’engendrar ni d’alletar, de fer créixer ni de tenir cura: posseeix els mitjans espirituals que ha rebut del Senyor Jesucrist, sobretot la Paraula i els sagraments, però també la pregària i l’amor als més petits. Ser fill de l’Església no és estar adscrit a una associació sinó ser part d’una comunió que fa camí de manera sinodal, discernint el passat, el present i el futur, atenta a la veu de l’Esperit. L’Església és mare, és escalf, és abraçada, és servei joiós i, quan convé, és sacrifici i testimoni martirial. L’Església és comunitat i, com a tal, viu sense pausa el do de la Pentecosta.
