La paraula “esperit” ens remet a la funció biològica de respirar. Som éssers encarnats en la matèria, de fang, com diria el Gènesi. Però, com també diu aquest llibre de l’Antic Testament, hem rebut la vida gràcies a un alè provinent de fora.

Sense la respiració no podríem viure. Necessitem l’aire per existir, altrament seríem un cos inert. Anàlogament, necessitem l’esperit per poder ser qui som realment.

Igual que en la respiració, l’espiritualitat implica relació, intercanvi. Sols estem morts, existim en funció de les nostres connexions amb l’exterior. L’espiritualitat posa en contacte la nostra profunditat més pregona amb l’alteritat. Al cap i a la fi, és una obertura existencial. Som éssers oberts que morim si ens tanquem.

Ara bé, sovint l’espiritualitat corre el risc de caure en el subjectivisme, el narcisisme, un donar voltes sobre un mateix. Aleshores, les pràctiques espirituals traeixen la seva raó de ser. En comptes de contribuir a obrir-nos, ens reclouen en els nostres monòlegs. Ens contemplem embadalits en el mirall de les nostres obsessions, aliens a la realitat que ens envolta.

Per descomptat, cal partir de la interioritat, del coneixement de qui som, de la introspecció, de la reflexió… però això són tan sols els pulmons, les nostres entranyes. Cal posar-los en funcionament, interactuant amb un exterior on trobem l’altre. L’espiritualitat ens empeny a fer el viatge des de la nostra intimitat vers la intimitat del proïsme. En això consisteix la solidaritat.

Ens hem de conèixer a fons per entendre els altres. Cal que treballem la nostra interioritat, perquè esdevingui un espai d’acollida, net de prejudicis i d’interessos egoistes. Necessitem tenir cura del nostre estat emocional per poder oferir el millor de nosaltres mateixos. Hem d’exercitar-nos en l’atenció per copsar amb una mirada nítida el nostre entorn. Cal cercar la pau i la serenor per recuperar les forces necessàries per comprometre’ns en la construcció d’un món millor.