El cristianisme és una manera de viure el temps que s’inicia amb una trobada que és un present continu: “Hem conegut l’amor de Déu.”

Un filòsof grec sostenia que no hi ha res més ignorant que el temps, perquè hi “habita l’oblit”. A mi res no em sembla més aliè al cristianisme que aquesta concepció del temps afectat per l’Alzheimer. El cristianisme no oblida que ha conegut l’amor de Déu.

M’agrada l’actitud de Louis Hubert Lyautey (1854-1934). Quan era a Àfrica, li va demanar al seu jardiner que plantés un arbre la copa del qual li semblava especialment majestuosa. El jardiner el va informar que trigaria dos-cents anys a assolir la maduresa. “En aquest cas —li va respondre Lyautey— no hi ha temps a perdre. Planta’l avui mateix.” El cristià sap que les seves obres són creadores de temps i, per tant, que l’abast temporal dels seus actes va molt més enllà del que en actuar considera previsible. Qui sap la repercussió que tindrà sobre la marxa del món el gest humil de donar-li un entrepà a un captaire? Les nostres obres ens sobreviuen i, en sobreviure’ns, afirmen el present continu de l’amor que hem conegut.

No és bonic, això?

Coneixeu la llegenda dels “Set Dorments d’Efes”?

Set joves cristians que fugien de la persecució de l’emperador Deci es van refugiar en una cova. Cansats com estaven, aviat els va vèncer el son. Quan es van despertar, havien passat nou anys. Ells no havien experimentat el pas del temps perquè no havien estat conscients dels canvis que el fan possible. És a dir, l’única manera de no interferir en la marxa del món és convertir-te en una estàtua de pedra. Es podria dir —amb raó— que també els no cristians són agents, però el cristià pensa el temps com a unitat, com la unitat d’allò etern que ens acull en l’ara.

La caritat és una correcció de la caducitat de les coses mitjançant la concessió d’un valor etern a allò que estimem, precisament perquè ens sabem estimats per Déu. En la caritat la mort és un anunci d’eternitat. En el gest de la persona que dona la meitat de la capa al germà que passa fred aflora una temporalitat que no té cabuda en cap instant. Millor dit: en l’instant de la caritat, es manifesta una temporalitat que és una victòria contra el temps: la presència d’un amor que no caduca.

La caritat és la celebració de l’instant com allò etern en el temps. Aquest instant prenyat de temps expressa en grec amb l’adverbi exaiphnés, allò sobtat. Ho trobem en la caiguda de Pau del cavall (Fets 9,3-7), en l’aparició sobtada dels àngels al portal de Betlem (Lluc 2,13.14) i en la invitació a mantenir-nos desperts perquè el Senyor pot aparèixer d’improvís (Marc 13,36).