Les portes de Santa Anna, obertes des de fa tres anys a tot el que necessitava aixopluc, companyia, recolzament i alimentació, es van tancar -como tantes i tantes institucions- quan el coronavirus ens va obligar al confinament.

Des de l’Ajuntament i la Generalitat s’ha fet tot el possible per atendre les necessitats més urgents dels sense sostre. S’han habilitat espais i s’ha donat allotjament a molta gent. Però sabem prou bé que n’hi ha que sempre resten fora per diferents motius que no és el moment de jutjar: la por d’identificar-se, el no voler separar-se del gos…

Per aquests -últims dels últims- s’ha trobat una petita ajuda, en aquest moment necessària no només pels que no tenen casa, sinó per alguns que vivint sota un sostre tenen necessitat d’acudir als menjadors socials per sobreviure. També molts d’aquests s’han hagut de tancar.

Davant una necessitat tan urgent nosaltres, els promotors de l’Hospital de campanya, sentíem aquesta gran preocupació pel nostres acollits habituals. Mitjançant Càritas s’ha pogut fet aquest servei conjunt amb l’Ajuntament i, almenys, Santa Anna pot atendre alguna de les grans necessitats que aquesta pandèmia deixa al descobert.

Des del dilluns, 31 de març, podem veure una llarga cua -amb la separació obligada de dos metres- esperant a rebre un dinar que els ajudi a sobreviure en aquestes circumstàncies.

Els que, com jo -per edat i ser considerades persones d’alt risc-, no podem moure’ns de casa, mantenim un contacte virtual amb Mossèn Peio, el rector, que no es mou de l’església, i amb un grup de voluntaris joves. Es tracta d’un grup de dotze, alguns d’ells havien estat acollits a l’Hospital de campanya quan vivien al carrer, i avui s’han convertit en col·laboradors imprescindible, estan albergats a Santa Anna i ajuden en tot el que es necessita. Són ells el qui, amb un sentit de solidaritat i lliurament semblant al de tantes i tantes persones -els professionals de la salut i els de serveis que mantenen el nostre país-, ens donen les notícies de tot el que estan vivint. Avui mateix ens comuniquen que han estat més de 100 els lots de menjar que s’han donat.

Segons la foto que m’han enviat, el carrer de Santa Anna -habitualment atapeït de gent perquè és un carrer molt comercial- es veia buit, amb una sola excepció: la d’una filera tan llarga que gairebé arribava a les Rambles, amb un ordre que no acostuma a veure’s en aquests afers, i amb la separació reglamentària. Era la dels nostres estimats germans que esperaven aquesta petita, però imprescindible ajuda, com és l’aliment.

Hi ha una cosa que no els podem proporcionar: la xarxa Wifi que els permeti comunicar-se amb els seus i de la qual podien gaudir quan les nostres portes estaven obertes.

I és que no tenir sostre propi és sempre la pitjor de les mancances, però en aquests temps de “confinament” es converteix en tragèdia.