El valor de l’hospitalitat pot ser fruit de l’espontaneïtat, d’una deli- cada sensibilitat humana, però no s’improvisa fàcilment. Obeeix a un tarannà personal cultivat de temps i ben arrelat en les persones, els pobles i les cultures. Sol anar unit a altres valors, com l’apreci de la pròpia identitat, el tracte educat, el respecte i el reconeixement de l’altre, la tolerància ben entesa, la capacitat d’acollir sense fingir.
L’hospitalitat té a veure amb la capacitat i la voluntat de confiar i de generar confiança. Tot això no s’improvisa i es nota d’una hora en- fora —com solem dir— quan algú té les portes obertes o les té tancades, quan l’accés a la seva persona és fàcil o recercat, quan la facilitat d’entrar en comunicació no necessita gaires protocols. L’hospitalitat no és una actitud de temporada ni reduïda a estones puntuals de conveniència, sinó que —quan és sincera— és una forma de ser perenne, per sempre.
En un món sovint absent d’humanitat, quan més falta fa que tot- hom s’hi trobi bé al nostre costat pot anar bé que ens plantegem ser més hospitalaris, no per fer-ne un pretext de vanitat, sinó perquè a casa nostra i també al nostre costat els altres, coneguts o nouvinguts, sentin l’afecte de l’acollida i la confiança de l’estimació.
Que fort quan estem assistint a la vergonyosa realitat d’uns països que tanquen les portes als qui fugen de l’horror de la guerra, de la fam i de la injustícia, i ho arrisquen tot per aconseguir una nova situació de dignitat per a ells i les seves famílies.
La pressió migratòria és cada vegada més gran i posa en escena un món de desequilibris socials. L’hospitalitat, tanmateix, comença per oportunitats molt senzilles que toquen la vida corrent de cada dia i ens remet a aplicar-ho amb les pròpies famílies i aquelles persones amb qui convivim. Aleshores no és sols una qüestió personal, sinó que tots ens hi sentim implicats. El papa Francesc diu que «una Església en sortida és una Església de portes obertes». Fem que sigui la qui exerceixi la millor hospitalitat.