Una de les coses que té d’especial la litúrgia és que ens porta d’allò que és visible (ritus, pregàries, entorn, etc.) a l’Invisible, que és Déu. En definitiva, ens ha de dur a la comunió amb Déu, que és Pare i ens estima, i ens comunica la seva gràcia a través dels sagraments.

És per això que m’agradaria aturar-me en un element extern, però a la vegada no menys important: l’estètica i com tenim els nostres temples, o esglésies, o aules litúrgiques. Aquest edifici del qual parlem és el lloc on es celebra la litúrgia, on el poble de Déu s’aplega per celebrar els sagraments, per lloar Déu, per pregar, etc. De fet, en moltes viles i ciutats, l’edifici que sol sobresortir més —llevat de les grans edificacions de les grans ciutats— és precisament l’església, el temple; més encara si té un campanar.

Però m’agradaria centrar-me en l’interior: com fem possible que, tal com cuidem els nostres temples, ajudem a arribar, per mitjà d’això que és visible, a l’Invisible, a Déu; o també: com propiciem el Misteri i el sentit del sagrat en les nostres esglésies, més que una sala gran com si fos un museu o on podem fer de tot?

És important la pintura, la il·luminació, en part lluminosa, en part tènue; si tenim ordenats els bancs o seients; els cantorals, les flors, els ciris o espelmes que la gent diposita per fer les seves pregàries. Un altre lloc important és el presbiteri: adornat segons el temps litúrgic, ordenat, que es vegi que és un lloc preeminent. No cal dir també en la capella de la reserva del Santíssim Sagrament.

I finalment, encara que no es vegi, com tenim d’ordenada la sagristia i fem d’ella allò que és: un lloc sagrat, on els ministres es preparen per celebrar els sants Misteris.

Pot semblar anecdòtic o poc profund, però és a través d’aquests signes externs als quals avui em refereixo, que ens podran ajudar a entrar en el Misteri i a la comunió amb el Senyor i valorar que estem en un lloc sagrat o celebrem allò tan sagrat com és el Misteri Pasqual del Senyor Jesucrist.