Som molts els que servem el record, no tan llunyà, de veure els pares —sobretot la mare en aquells temps— anar al mercat, a plaça, a la botiga, a comprar amb el cistell. Eren temps en què la compra es feia al dia, a la menuda, i era sobretot producte de proximitat i de temporada. Evidentment que l’olor i el gust de la fruita i la verdura eren diferents d’ara, perquè compràvem i consumíem diferent. A l’estiu menjàvem escalivada, tomàquet amanit, síndries i melons. A l’hivern continuava sent temps d’escalivada i de tomàquet, però en conserva.

També tenim ben viu el record de quan les ampolles de vidre no s’esmicolaven sinó que es retornaven. De fet, quina idea més boja aquesta de fer miques el vidre per tornar-lo a manufacturar. És de sentit comú adonar-se que no té cap sentit. Retornàvem les ampolles de llet, de cervesa, de cava, de sifó… Tot era retornable.

Però la perversió del consumisme és que per continuar creixent necessita consumir cada vegada més, i tot això que tenia sentit va saltar pels aires. Els envasos de vidre s’esmicolen al contenidor del vidre, comprem i consumim fruites i verdures fora de temporada i provinents de països llunyans, mengem massa carn i, per rematar-ho, comprem massa menjar sense gaire planificació ni aptitud per al reaprofitament. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), 1.300 milions de tones d’aliments que es produeixen al món per a consum humà es perden o es malbaraten.

Aquí cal distingir entre, d’una banda, pèrdua d’aliments, referida al que passa a l’inici de la cadena del subministrament durant la recol·lecció, postcollita i processat d’aliments (concentrada en els països empobrits del Sud). I de l’altra, el desaprofitament d’aliments (més propi de les societats riques del Nord) situat en les etapes finals de la cadena: la distribució, la venda minorista, els serveis de preparació d’aliments, la restauració i el consum a les llars.

El malbaratament alimentari respon a aquesta lògica de produir, consumir i llençar. Evidentment que el ritme de vida no té res a veure al dels nostres pares o avis. La feina i les múltiples ocupacions deixen poc espai a la compra i la cuina a foc lent. I, malgrat això, hem d’esforçar-nos i ser creatius per actuar amb racionalitat amb el menjar. En el Primer Pla d’aquesta setmana trobareu propostes en aquest sentit. Un exemple és la Llei catalana de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari (març 2020), pionera en l’àmbit europeu i d’aplicació a tota la cadena alimentària.

No hem de llençar: hem de planificar, congelar i reaprofitar i, si tenim temps, conservar. De petits ens deien que llençar el menjar és pecat. Certament és així. Ens ho diu el papa Francesc: “El menjar que es llença a les escombraries és menjar que es roba de la taula del pobre, del qui té fam.” La FAO ha estimat que reduint els aliments que es llencen un 25% es podrien alimentar totes les persones desnodrides del món.

Recuperem antics hàbits, siguem creatius i actuem en conseqüència.