L’editorial Sekotia presenta el darrer llibre del president d’e-Cristians, Josep Miró i Ardèvol, La pederastia en la Iglesia y en la sociedad. El gran chivo expiatorio, on fa una anàlisi de les dades sobre els abusos sexuals a menors. Hi exposa l’arbitrarietat dels poders públics i com col·loquen únicament l’Església en el punt de mira.
Quina motivació hi ha darrere del llibre?
L’escàndol. L’escàndol en sentit invers de com es veu el tema. La realitat és la inversa de la majoria de plantejaments que surten als mitjans i que, fins i tot, una part de bona gent d’Església es pensa. Els abusos sexuals a menors són una plaga estadísticament. Creix d’una forma rampant, en els últims set anys s’han duplicat. Les últimes dades del Ministeri de l’Interior sobre denúncies recull unes 9.300 i escaig. Són moltíssimes. Hem de tenir en compte que amb els pas dels anys cada vegada hi ha menys menors i cada vegada hi ha més casos. De tal manera que el grup més afectat pels abusos sexuals és el de les noies de 14 a 17 anys. És aquest sector el que està absolutament desprotegit perquè no hi ha mesures especials. Els casos de l’Església, en relació amb aquest context, són mínims. A més, hi ha una constant: al llarg d’aquest segle són decreixents i a l’última dècada pràcticament quasi desapareixen. Aquest és un factor que em sembla escandalós, perquè es fixa l’atenció en un nucli que pot representar el 0,2%, el 0,4% o el 0,6% dels casos. Per què el Congrés, a proposició del Defensor del Poble, va vincular un delicte a un grup determinat? Això és criminalitzar aquest grup. Es va fer amb l’Església i no va passar res, va semblar normal. Això és absolutament escandalós i perillós, ja no només des del punt de vista dels catòlics, sinó de la població en general, perquè representa que si tens el poder per decidir-ho, pots cometre arbitrarietats i no hi ha garanties constitucionals.
Per què els mitjans de comunicació focalitzen la pederàstia en l’Església?
Hi ha una voluntat sistemàtica d’atacar. És evident, sobretot en alguns mitjans. Com explico al llibre, aquesta acció no està limitada aquí ni és d’ara. Fa 30 anys dels primers atacs amb articles d’aquest tipus a l’àrea anglosaxona. El que es deia llavors es continua dient ara, com si res no hagués passat, com si l’Església no hagués fet res, com si els casos continuessin sent nombrosos. El cas espanyol és particularment greu. No hi ha cap país del món on el Congrés decideixi investigar específicament l’Església, només l’Església. Això és molt escandalós. És un fet tan anòmal que resulta molt inexplicable. Hi ha la voluntat de generar un desprestigi en l’àmbit catòlic. Aquí hi ha una animadversió congènita per part de determinades orientacions ideològiques. I la realitat és que fa mal.
L’Església sap respondre a aquests atacs?
Crec que l’Església ha de reconèixer les seves culpes, posar-hi remei i ho ha fet; ha de reparar, i ho està fent. Ho farà més bé o més malament, però ho fa més bé que ningú. No hi ha ningú més que ho faci d’una manera tan sistemàtica i oberta. El que fa l’Església en aquest sentit, que és un element positiu, no es té de cap manera en compte. Ningú no en fa cas, ningú no ha atorgat atenció al fet que hagin reduït tant els casos. Crec que hi ha una manca de capacitat de l’Església d’explicar-se prou, perquè un cop has reconegut les responsabilitats, les culpes, estàs fent processos de reparació, prenent mesures… també has de sortir a dir que això és una minoria ínfima. El problema està en la societat: mireu les dades, mireu la magnitud de la tragèdia! Aquí ningú no està fent res. Tot plegat és molt escandalós i l’Església no ha sortit a dir res. Com altres vegades, prefereix posar-se de perfil, arronsar-se una mica i pensar que ja remetrà. I el resultat és negatiu, perquè això deixa un pòsit negatiu. Rebre aquest tipus d’inputs (Església = pederàstia) i encaixar-los sense fer un esforç per sortir del focus ho contamina tot. S’han de rebatre informacions que diuen, per exemple, que “l’Església és un niu de pederastes”. I el meu llibre està fet per contestar, és a dir, els arguments del llibre són purament quantitatius.
Una manca de reacció dels cristians s’explica per un cristianisme acomplexat?
Molt acomplexat, molt dependent del que diuen els altres i sense tenir un criteri propi. El cristià diu que és un servidor de la veritat i la condició necessària per ser servidor de la veritat és conèixer i reconèixer la realitat de les coses. I per reconèixer la realitat has de fer un petit esforç. I el cristianisme nostre és molt apàtic.
Considera que amb el tema dels abusos s’està treballant l’arrel del problema?
En absolut. El govern sistemàticament ha evitat actuar en aquest sentit. Té una llei de protecció del menor que és perfectament inútil, perquè no aborda la qüestió de fons i perquè fer lleis sense programes ni diners només és un paper escrit. Hi ha una brutal desproporció entre els recursos i l’atenció que es dedica als abusos sexuals amb majors, que són dones, i els abusos sexuals amb menors, que bàsicament són nenes. Quan un mal és tan profundament ramificat, cal un gran valor moral per actuar amb contundència. I d’això no n’hi ha.
El treball de l’Església en prevenció, acompanyament i reparació, podria ser un bon model per a altres àmbits?
Ho és. Jo això ho explico amb un cert detall al llibre: tot el que ha fet la Santa Seu des de Joan Pau II fins ara i tot el que fet la Conferència Episcopal Espanyola. Si mirem qualsevol organització, sobretot si és gran (el mateix Estat, el sistema escolar, les Nacions Unides…) qui té el model més complet adaptant les diferències és l’Església: des de la prevenció a la reparació. Amb l’avantatge que, a més, l’Església (cosa que no fa i no sé per què) pot exhibir resultats. Si hi ha un sistema que té resultats clars i bons és evident que és una referència internacional, però l’Església no ho ven. No vull ser crític, però em sap molt de greu.
