“Des del primer moment, la seva manera d’escriure i de mirar la realitat em van marcar molt, per això, tot i que no el vaig arribar a conèixer personalment, el considero el meu principal referent periodístic”. El periodista Jordi Pacheco es referia a Llorenç Gomis (veure Catalunya Cristiana n. 2184) tot just quan feia les primeres passes en la direcció del documental Llorenç Gomis, el mestre serè que es va presentar ahir a l’auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Institucionals Blanquerna i que reivindica la figura i el llegat d’aquest mestre de periodistes.
Llorenç Gomis i Sanahuja (1924-2005), cristià compromès amb el seu temps i un gran humanista, va ser un personatge polifacètic que “es definia a si mateix com a poeta, periodista i catedràtic, en aquest ordre” i va exercir una enorme influència en el panorama periodístic i cultural de la segona meitat del segle XX. En el documental es contextualitza en quina família va néixer, el vincle amb els seus dos germans Joan i Joaquim, o la influència que va tenir el seu professor de literatura als jesuïtes de Sarrià, el P. Josep Feliu.
“Com a periodista, al marge de fundar i dirigir El Ciervo durant més de cinc dècades, va ser director d’El Correo Catalán i després editorialista de La Vanguardia durant més de vint anys. Com a professor, va impartir classes de Periodisme a l’Escola del CIC (Centre d’Influència Catòlica), a l’Autònoma de Barcelona i a Blanquerna. Com a articulista era fascinant, va deixar una empremta inesborrable en molts lectors”, recorda Pacheco. En el documental, Albert Sáez, director d’El Periódico de Catalunya, evoca la seva “vocació innata de professor” i que exercia una mestria amb naturalitat cap a les generacions joves. En aquest àmbit universitari, i ja jubilat, va ser Síndic de Greuges de la Universitat Pompeu Fabra i Núria Palau va destacar les seves qualitats de “saber escoltar i l’empatia. Tendia ponts i tenia una gran sensibilitat”.
Els setanta-un anys de la fundació d’El Ciervo engrandeixen l’abast d’aquesta publicació “improbable” (com la titllava irònicament el fundador), el principal llegat de Gomis i la seva dona Roser Bofill (amb qui es va casar l’any 1958), que ja és una comunitat d’amics i que va forjar el seu prestigi durant el Concili Vaticà II i la Transició. Una publicació que, com va recordar Foix, “incomodava les autoritats polítiques i eclesiàstiques” i que, segons l’exdirector, Jordi Pérez Colomé, “en temps de la dictadura mirava cap a França, Itàlia i Europa i contribuïa a l’educació col·lectiva”, prèvia a l’arribada de la democràcia. El documental recorda l’atac de la ultradreta que va patir El Ciervo l’any 1973 i que va desfermar una campanya de solidaritat a tot l’Estat espanyol i Europa.
Segons Pacheco és oportú reivindicar Gomis “perquè, en temps d’immediatesa i de polarització com els que vivim, el periodisme ha d’aportar serenor, reflexió i voluntat d’entesa. I això Llorenç ho feia com ningú”.
Un documental microfinançat
El documental de 48 minuts que es va presentar ahir, dirigit per Jordi Pacheco i Raimon Cartró, amb música de Joan Barranca i produït per Highland Agency, culmina un treball de tres anys i mig. Després del visionat hi va haver un col·loqui, moderat per Oriol Llop, on van participar els directors del documental, Clara Gomis (segona, de les quatre filles del finat) i Lluís Foix (col·lega i amic). Foix va revelar que van compartir “moltes estones mortes” a la redacció de La Vanguardia i va destacar “l’honestedat i valentia, sense heroïcitats, va ser un home lliure que es va mantenir fidel als seus principis”.
En aquest documental coral que properament es podrà veure a TV3 es recullen les veus de la seva dona Roser Bofill, les seves filles i les d’amics i companys com Lluís Foix, Jordi Pérez Colomé, Jaume Boix o Francesc Romeu, entre d’altres. Entre altres aspectes, s’hi reflecteix que Llorenç Gomis i el dibuixant Fernando Krahn, “dos místics que s’admiraven mútuament, van formar un tàndem genial, irrepetible”.
Llorenç Gomis, el mestre serè està dividit en diferents parts que subratllen algun dels trets de Gomis. Per exemple, el seu vessant poètic, que revela el seu cor més íntim i l’afermament en una fe franciscana. Un dels moments més emotius és una gravació de Gomis, ja gran i amb tremolors, recitant mirant a càmera una poesia d’El caballo (premi Adonais, 1951). Les filles van recordar alguns moments íntims com quan s’adormien a la mateixa habitació on el pare picava a la màquina d’escriure els seus articles o les estades familiars al casalot de Viladrau: “Era molt contemplatiu, tenia una vida interior riquíssima i una gran capacitat de connectar-se amb el present”, va dir Clara Gomis. Fins a vint mecenes, particulars i institucions, han ajudat econòmicament per impulsar la realització del documental a través d’una plataforma de micromecenatge (https://llorencgomis.com/).
