L’anunci pasqual ens orienta vers una novetat de vida que neix de la llavor divina sembrada en el cor de la humanitat. La fe en el Ressuscitat ens obre a l’esperança i dirigeix els passos dels qui han fet de la seva vida una irradiació de llum que esvaeix la fosca que encara és present al món. Dies sants, dies d’una setmana que culmina en la festa de Pasqua, festa de les festes, que anuncia el triomf de la vida sobre la mort, de la gràcia sobre el pecat, del bé sobre tota mena de mal. És cert allò que quan morim no som una llum que desapareix, sinó una llàntia que s’apaga quan neix la claror del nou dia. És un signe d’aquesta claror la flama encesa del ciri pasqual de qui en el pregó d’aquesta festa es demana que “l’estel del matí en trobi encesa encara la flama, aquell estel, vull dir, que mai no es pon: Crist, que, tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós als homes com el sol en un dia serè”.
L’elogi que ressona en aquest pregó de la nit santa de Pasqua es fon en una pregària tota ella plena de poesia i que ho diu així: “Senyor, que aquest ciri consagrat al vostre nom, cremi sense parar per desfer la foscor d’aquesta nit; i, acceptat per vós com un perfum agradable, ajunti la seva claror amb la de les estrelles del cel.” Què hem de pensar d’aquesta proclamació que l’Església estén arreu del món i en les circumstàncies de dolor, de guerra, de violència i mort? Com ens arriba al cor aquest anunci? Déu no es cansa de parlar, de dir-nos que ell és la solució al nostre problema global si deixam que la seva paraula i la seva acció transformin els nostres cors i configurin les estructures humanes que és a les nostres mans crear.
“L’Església té un paper públic que no s’esgota en les seves activitats d’assistència i educació, sinó que procura la promoció humana i la fraternitat universal. No pretén disputar poders terrenals, sinó oferir-se com una llar entre les llars —això és l’Església—, oberta per testimoniar el món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que ell estima amb predilecció” (Francesc, FT 276). Crist, amb la resurrecció, ha desfet tota injustícia i ha fet present el Regne de Déu, un Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. Aquest és l’inici d’una transformació radical, la proposta d’un canvi total en l’àmbit personal i en el social.
“Oh nit benaurada! —proclama novament el pregó pasqual— Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscita d’entre els morts. Aquesta nit santa i poderosa allunya el pecat, renta les culpes, fa innocents els caiguts, torna l’alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia, converteix les nacions.” Tota una història esperant aquesta nit santa, aquest dia primer esplèndid que ja apunta amb la seva nova llum per il·luminar la humanitat sencera i ser referència de Crist Ressuscitat, i, així, convertir-se en el “Dia del Senyor”. Per a la comunitat cristiana serà la memòria setmanal que farà possible mitjançant l’Eucaristia l’encontre sacramental amb Crist i amb els germans, signe visible d’una presència que no ens abandona i que promet “ser amb nosaltres cada dia fins a la fi del món” (cf. Mt 28,20).
