Advent és expectació davant l’arribada de Jesús, Llum del món. És preparació interior, i a això ajuda el silenci… que és mansuetud de no reaccionar davant les ofenses, és deixar en mans de Déu la defensa de l’honor propi, és misericòrdia de pensar que aquesta persona que veiem agressiva ha patit agressions i per això es comporta així, és perdonar de cor, és paciència davant les dificultats procurant aprofitar-les com a oportunitats, és la humilitat dels pastors i l’adoració dels mags que, seguint l’estrella, troben la llum veritable.
Tot això està expressat al primer càntic nadalenc de la història, el so interior del Nadal, que no prové de cors humans sinó angelicals. Són els “evangelistes” de la nit de Nadal: “Glòria a Déu a les altures, i a la terra pau entre els homes…” Som objecte d’un amor diví i això ens omple de seguretat.
És un càntic que ens porta la pau, shalom: ens parla d’un món on regnen la confiança i la germandat, en què no hi hagi por ni mancances, ni insídies ni mendacitat. A la terra pau: objectiu del Nadal no aconseguit al món que segueix amb guerres, amb inquietuds insatisfetes, amb ansietats. I és que la pau va unida a la glorificació de Déu.
Jesús ens porta la llum que brilla a les tenebres. El 25 de desembre al calendari jueu és la festa de la banukkah, la festa de les llums, i era una representació del nou començament de la creació, de l’esperat temps de la llibertat. S’esperava el naixement del nen-Messies per a aquell dia, i que ensenyés com es pot donar correctament glòria a Déu, que iniciés el nou temps de la llibertat. Ja en temps de Jesús se celebrava aquesta festa com la festa de les llums, segons la frase del profeta: “El poble que caminava a les tenebres va veure una gran llum” (Is 9,1). I aquest és el significat simbòlic del naixement de Jesús justament a la nit de les llums.
A la pregunta “com podem glorificar Déu?”, tenim una resposta de la Tradició: “La glòria de Déu és que visqui l’home” (sant Ireneu). Déu és present en la persona i el respecte a la dignitat de la persona va unit al culte autèntic a Déu, tots dos es retroalimenten, i si no és així, no és més que fariseisme o almenys no és autèntic.
Nadal és també temps de regals. L’Església oriental canta: “Què t’hem d’oferir, oh Crist, que per nosaltres has nascut home en aquesta terra? Cadascuna de les criatures, obra teva, et porta en realitat el testimoniatge de la seva gratitud: els àngels, el seu amor; el cel, l’estrella; els savis, els seus dons; els pastors, la seva sorpresa; la terra, la cova i el pessebre. Però nosaltres, els homes, et portem una Mare Verge.”
És la senzillesa de Nadal, del lliurament sincer de si, on el que val és el cor i no els diners o la vanaglòria del poder humà. I serem jutjats en aquest amor: en l’aliment i els vestits que donem als pobres, la compassió i amor compartits, la paraula de consol i la companyia per als perseguits, els empresonats, els abandonats i els perduts. L’escalfor de la llum de Nadal desfà la fredor de tots els temors.
