El cardenal Cristóbal López, arquebisbe de Rabat, ha participat en la primera edició de la Tribuna Joan Carrera, una iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i El Punt Avui, amb el suport de tretze entitats, que s’ha celebrat el divendres 25 de març a Barcelona i ha presentat el cardenal Joan Josep Omella. Al final de la sessió, el cardenal López ha respost unes preguntes al nostre company Ignasi Miranda.

Cristóbal López Romero va néixer a Vélez Rubio (Almeria) el 1952 i des de petit es va establir a Badalona. Va fer Ciències de la informació a la UAB i Teologia al Seminari de Barcelona, on fou ordenat el 1979. Salesià, amb 32 anys va ser enviat al Paraguai, on va ser provincial dels salesians primer i president de la conferència dels religiosos. Va arribar al Marroc el 2003, és arquebisbe de Rabat des del 2017 i cardenal des del 2019.

En el col·loqui ha explicat que va conèixer Joan Carrera, quan encara no era bisbe, el 1973 i va quedar fascinat pel seu esperit de diàleg i la seva obertura.

Entre moltes altres reflexions, Cristóbal López ha dit que els musulmans no són ni enemics ni adversaris, sinó germans, i que és una vergonya que Europa posi fronteres i no aculli les persones que busquen un futur millor.

Cal avançar més en la idea que la cúria i els cardenals, com a col·laboradors del Papa, són sobretot uns servidors?

No únicament els cardenals, sinó que el Papa mateix, entre els molts títols que té, el que fa servir és el de Servent dels Servents de Déu. Tothom a l’Església, a la comunitat cristiana, som servidors d’una forma o altra. Té la mateixa dignitat l’últim cristià batejat que el Papa, i dins d’aquesta comunitat, que és circular, cadascú fa el servei que pot i se li demana.

Com ho viu particularment com a arquebisbe de Rabat?

Ho visc fent-me un amb la comunitat cristiana, acostant-me i saludant tothom, no tenint un secretari per a mi, ni un cotxe especial, vivint com qualsevol altre, això sí, des de la responsabilitat d’arquebisbe, que em porta a desplaçar-me a totes les comunitats cristianes per presidir la celebració eucarística i altres sagraments. Sobretot, intento ser un amb el poble i, com diu el Papa, de vegades caminar davant per guiar-lo; darrere per empènyer-lo i que ningú es perdi, i enmig per escoltar el que diu el poble.

Al Marroc només hi ha 30.000 cristians, el 0,09% de la població. Quina és la relació amb els germans musulmans i amb el govern marroquí?

Som ben acollits, apreciats, respectats, es vol la nostra presència, en els àmbits de l’educació, la salut i les obres socials. Sobretot aprecien el testimoni creient dels cristians que volen ser orants enmig d’un poble orant, persones que resen enmig d’un poble que resa. Als musulmans els agrada que hi hagi altres creients diferents d’ells. Les autoritats valoren positivament la nostra presència.

Com somia l’Església del futur?

Somio una Església que sigui comunitat de germans, més enllà de l’orde i la jerarquia, al servei de fer créixer el Regne de Déu. L’Església no és autoreferencial sinó que el seu objectiu és el Regne de Déu. Per tant, és molt important que canviem de mentalitat i no pensem que l’objectiu és engrossir l’Església, sinó fer créixer el Regne de Déu. Somio, com diu el Papa, una Església pobra i per als pobres, encara més ecumènica i samaritana, disposada a atendre els ferits, una Església que veritablement sigui pont entre Déu i la humanitat.

El preocupen les resistències internes al papa Francesc?

Em preocupen. Que dins de l’Església hi hagi dissencions i diferències és normal, sempre n’hi ha hagut, però n’hi ha que són doloroses i perilloses. Em preocupa que es critiqui el Papa perquè ens remet a l’Evangeli; em preocupa que es vegi en el que fa i en el que diu un progressisme fora de lloc quan en realitat és el més tradicional del tradicional, perquè és viure el que Jesús ens va dir. I que, a més, les crítiques vinguin de certs cardenals, d’alguns bisbes i de molts sacerdots em preocupa encara més, perquè hauríem de ser els que millor hauríem de comprendre el que el Papa suposa per a l’Església i el que està fent perquè siguem més evangèlics, més cristians, més autèntics. Però, en fi, jo reso perquè siguem capaços de mantenir la unitat dins de la diversitat, perquè no es produeixen separacions ni cismes i perquè siguem capaços de donar testimoni de comunió als que estan fora de l’Església.