Si volem, si el deixem que actuï, avui pot ser com la primera Pentecosta de la història. És la força de renovació que l’Esperit de Déu infon constantment a l’Església i al món amb el seu alè. A l’Església i al món, perquè l’acció de Déu no coneix fronteres ni està lligada a monopolis. Després de gairebé dos mil anys d’història, durant la qual l’acció missionera de l’Església ha incidit en bona part dels cinc continents, també podríem fer el recompte dels pobles més recòndits on ressona la paraula alliberadora de l’Evangeli. Entre ells, nosaltres, que hem rebut i agraïm aquest do meravellós, font per a una nova primavera de l’Església.
Us invito a pregar amb tota l’Església en ocasió d’aquesta festa de l’Esperit que enguany, amb la crisi del coronavirus, pren una significació ben especial perquè com mai li hem de demanar «guariu tota malaltia». Així, doncs, compartim-ho amb aquestes paraules de la litúrgia: «Veniu, oh Sant Esperit, des del cel al nostre pit amb un raig de llum divina. Res tindrà l’home si vós no li deu vostre socors divinal, que bé li sia. Tot el que no és net renteu; tot el que ja és sec regueu; guariu tota malaltia. Tot l’indòmit endolciu; tot el fred encalentiu; regiu el qui s’esgarria.»
Com podem expressar-nos amb un llenguatge que sigui comú i intel·ligible per a tothom? Quin misteri d’amor amaga aquesta font de la qual brolla unitat, enteniment, saviesa, ciència, consell, fortalesa, alegria, pau, respecte, do d’un mateix? L’Esperit del Senyor, que és Amor, es fa particularment do i comunica els seus fruits per sobre de tota diferència: és el llenguatge de l’amor que tothom pot entendre, que arriba al cor i és expressió d’un profund canvi interior que conté tots els elements de la globalització del bé. És l’acció de l’Esperit Sant que supera tots els obstacles i irromp per fer de tots una sola família, una nova humanitat. Així ho ha viscut l’Església al llarg de la història, així estem cridats a viure-ho nosaltres.
La festa de Pentecosta ens descobreix el valor de la interioritat i, amb ella, el misteri amagat de Déu, que és esperit, en cada persona humana. No és potser una revelació de l’Esperit que en aquests mesos de pandèmia molts hagin manifestat que han descobert aquest valor en la seva vida? S’haurà fet realitat allò que diu sant Pau que «l’Esperit personalment s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu» (Rm 8,16). Com podem canalitzar aquest procés d’interiorització en la vida personal i la seva repercussió en la vida social?
Sebastià Taltavull i Anglada
Bisbe de Mallorca