Ens ho hem de prendre seriosament. Els escrits de la primitiva Església no paren de dir-ho i explicar-ho: «Som el cos de Crist i part dels seus membres» (cf. 1Co 12,12-30). Des d’aquesta convicció, va bé que eixamplem les dimensions de la unitat a tots els nivells: el de la unitat interior de cadascú, el de la unitat al si de les nostres famílies, el de la unitat en el cor del poble i amb la resta participant d’una ecologia integral. L’harmonia de la Creació ha de ser un bon referent d’unitat per aconseguir l’harmonia humana, la dels éssers humans amics i defensors de la vida i en constant lluita contra la cultura de la mort. Hi ha una unitat intrínseca que ens mostra que «tot està connectat» —com diu el papa Francesc— i «quan no es reconeix en la realitat mateixa el valor d’un pobre, d’un embrió humà, d’una persona amb discapacitat —per posar només uns quants exemples—, difícilment s’escoltaran els crits de la mateixa natura» (LS 117).
En plena Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians ens pot anar bé contemplar Jesús pregant quan expressa el seu desig «que tots siguin u» (Jn 17,21). El to insistent és el de la urgència de tal manera que «la credibilitat de l’anunci cristià seria molt més gran si els cristians superessin les seves divisions i l’Església realitzés la plenitud de la catolicitat que li és pròpia, en aquells fills que, incorporats a ella certament pel Baptisme, estan, tanmateix, separats de la seva plena comunió» (EG 244; UR 4). Treballar la unitat interna és garantia d’una pau externa i viure la comunió entre els membres d’una mateixa Església és la condició de fiabilitat per estendre-la a tota la resta. I no només mirant la comunió de les Esglésies, sinó sobretot valorant l’aportació a la unitat de la mateixa societat humana. D’aquí l’urgent testimoniatge de la unitat.
Avui el diàleg ecumènic, quan hi és, ens ajuda a «caminar decididament cap a expressions comunes d’anunci, de servei i de testimoniatge. La immensa multitud que no ha acollit l’anunci de Jesucrist no pot deixar-nos indiferents. Per tant, el compromís per una unitat que faciliti l’acolliment de Jesucrist deixa de ser mera diplomàcia o compliment forçat, per convertir-se en un camí ineludible de l’evangelització» (EG 246). L’experiència de la sinodalitat que estam compartint en el cor de les nostres comunitats, moviments i grups durant aquest temps de gràcia, ha de reforçar el camí d’unitat i ha de recollir tot allò que l’Esperit ha sembrat com a do en uns i altres. Són tantes i tan valuoses les coses que ens uneixen que hem de saber posar-les en acció per tal que la unitat volguda i pregada per Jesús sigui un fet. Demanem-ho també nosaltres i tractem de fer camí junts.
