La humanitat ha mirat (sovint no ho ha fet amb la deguda intensitat) la natura amb respecte. Aquest gest, que la societat industrial ha ignorat, era ben present en els nostres avantpassats. Segles enrere, a més, es considerava que la benignitat o animadversió dels fenòmens climatològics eren la resposta compassiva o la reprovació pel comportament pecador dels creients. Les sequeres, els aiguats, els temporals de pedra o terratrèmols, entre d’altres calamitats, s’interpretaven com un correctiu que reclamava la necessitat d’expiació i penediment.
Els estudis de climatologia històrica situen un llarg període d’inestabilitat atmosfèrica entre la baixa edat mitjana i mitjan segle XIX: l’anomenada Petita edat de gel. La pauta d’aquesta època, possiblement inacabada, provocava extrems meteorològics que afectaven l’agricultura i l’estabilitat dels grups socials.
En territoris de l’Església catòlica, en un context històric de ferma religiositat, la resposta davant la successió de meteors hostils es traduïa en manifestacions de pietat popular. Per una banda, de forma preventiva, s’havia establert la benedicció del terme i la lectura de passatges de la Passió en els pedrons propers a les esglésies, després de la missa dominical, entre les dates de la Santa Creu de maig i de l’Exaltació de la Santa Creu a mitjan setembre. Per altra banda, de forma reactiva s’iniciaven diferents i progressives accions de diversa dimensió que implicava el conjunt de la col·lectivitat.
A grans trets, el procés s’iniciava quan els grups de persones especialment implicades en el conreu, bracers i propietaris de la terra aplegats en les respectives confraries, s’adreçaven a les autoritats civils i eclesiàstiques. Quan aquestes darreres reconeixien la gravetat de la situació acordaven generar les formes devotes dirigides a suplicar la misericòrdia divina. Aquestes mostres anaven des de les pregàries i misses pro pluvia, en petició de pluja, o pro serenitate, en cas d’inundacions i excés d’aigua, en els diversos temples del territori.
A grans trets, el procés s’iniciava quan els grups de persones especialment implicades en el conreu, bracers i propietaris de la terra aplegats en les respectives confraries, s’adreçaven a les autoritats civils i eclesiàstiques
Les exhibicions suplicatòries prenien una gran visibilitat i una congregació multitudinària de fidels quan es tractava de superar una perllongada i severa sequera. Aleshores, com a vehicles intercessors, intervenien referents físics de gran significació religiosa. Les imatges escultòriques especialment reverenciades, fossin marianes, de santes i sants o un santcrist, s’incorporaven a les prèdiques. Les relíquies, però, copsaven el principal protagonisme.
Les parròquies, fins i tot les més petites i apartades de les seus episcopals, havien procurat posseir estelles de la Vera Creu. Aquests petits fragments de fusta, per contacte, havien adquirit les propietats de l’original i s’havien convertit en imprescindibles. Col·locades en estauroteques, intervenien en ocasions diferents, ja fos quan es conjuraven tempestes des dels comunidors com quan es desitjava el consol davant una greu secada. Altres relíquies, de santes i sants que rebien la consideració de patrons i protectors de la feligresia, se sumaven als precs. Llavors, les rogatives adquirien el format de grans processons que conduïen els vestigis sacres fins a les ermites o santuaris més o menys propers on s’intensificaven les oracions.
Les rogatives adquirien el format de grans processons que conduïen els vestigis sacres fins a les ermites o santuaris més o menys propers on s’intensificaven les oracions.
Les dimensions i la magnificència de les súpliques solien fer el seu efecte. Algunes cròniques relaten que els mateixos seguicis religiosos havien estat sorpresos per sobtats xàfecs. I és que, a part de l’oportunitat i de la natural finalització del temps d’eixut, els quedava el consol, als adeptes cristians, d’haver actuat amb el seu deure reparador.
El pas dels segles, malgrat el desenvolupament tecnològic, segueix amb la constància de la debilitat dels éssers que es complauen a ser racionals però que està (estem) sotmès a forces que l’ultrapassen. Possiblement, només la modèstia i la humilitat, barrejades amb esperança, siguin un primer pas per comprendre-les i assumir-les.
