El mestratge de Jesús era interpel·lat sovint per membres de grups religiosos jueus de caràcter pietós, com ara els fariseus i els saduceus, l’eix central de la vida dels quals era la pretesa pràctica de la Llei de manera escrupolosa. En l’evangeli de sant Mateu, s’explicita la consideració que Jesús tenia d’aquests grups. Els retreia haver esdevingut font de llei (oral), suplantant la de Moisès (escrita), i de predicar i instar els altres a practicar-la, mentre ells feien ostentació de la seva condició de falsos guies i reclamaven un reconeixement humà que no els pertocava.

En el text (Mt 22,34-40) que proclamem avui, un mestre de la Llei del grup dels fariseus pregunta a Jesús, per provar-lo, quin és el manament més gran. La resposta és definitiva. El manament més gran i el primer està contingut en allò que hi ha escrit en el cinquè llibre de la Torà (Dt 6,4-9): “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.” Jesús n’hi afegeix un de segon, que és semblant al primer: “Estima els altres com a tu mateix.” La resposta de Jesús enclou un tercer element: “Tots els manaments de la Llei i dels profetes depenen d’aquests dos.”

El mestre de la Llei coneix els dos manaments. El primer, perquè forma part de la professió de fe que ha de recitar en la pregària diària. El segon, perquè el seu imperatiu ja és present en el llibre del Levític, on és adreçat a tot jueu fidel que vulgui ser sant a imitació del Senyor. La novetat de Jesús té dos accents, que devien sobtar als oients. En primer lloc, la relació intrínseca que estableix entre els dos manaments, de manera que el compliment d’un és requisit necessari per a l’observança de l’altre. En segon lloc, l’afirmació que tota la revelació de Déu, continguda en la Torà i els Profetes, depèn d’aquests dos manaments, indica quin és el moll de l’os de la Llei i, al mateix temps, la simplifica. La resposta de Jesús contrasta amb el tarannà de l’interlocutor, que es regeix per les més de sis-centes normes amb què l’escrúpol dels seus havia esmicolat la Llei de Moisès i dels Profetes, carregant així un farcell feixuc a les espatlles del poble jueu fidel.

Sant Joan, en la primera carta (4,20), descriu de manera existencial el contingut fonamental de la resposta de Jesús al mestre de la Llei: “Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.” Estimem Déu en els altres; estimem els altres en Déu. I amb el Senyor, fem experiència de la suavitat del seu jou i de la lleugeresa de la seva càrrega.